Joc de trons homèric amb un cara a cara emocionant entre Ralph Fiennes i Juliette Binoche

Mentre les sales de cinema esperen omplir-se d’èpica i riuades d’espectadors durant l’estiu del 2026 gràcies a la versió de l'Odissea que ha dirigit Christopher Nolan, el públic pot apaivagar la impaciència anant a veure El regreso de Ulises, un retrat intimista de la tornada a Ítaca de l’heroi homèric, que, tot i el títol espanyol de la cinta, en el film s'anomena Odisseu, com a la tradició grega. El director Uberto Pasolini, conegut sobretot per haver produït la comèdia britànica The full monty, es treu de la màniga un prometedor esquer cinèfil: tornar a veure Ralph Fiennes i Juliette Binoche protagonitzant un drama romàntic tres dècades després de Cims borrascosos (1992) i El pacient anglès (1997). En el film, Penèlope fa 20 anys que espera Odisseu i, tot i mantenir-se fidel al seu marit, una creixent rancúnia i la decadència d’Ítaca han entelat la devoció marital de la reina.

En aquest context narratiu, Pasolini aplica de forma rutinària els trets distintius de la ficció mitològica a l'era de Joc de trons, des de la posada en escena televisiva a la banda sonora emfàtica, les pinzellades d’erotisme i una certa exaltació de la diversitat ètnica. El que no resulta pas rutinari és el tête à tête entre Fiennes i Binoche, que interpreten amb una emoció continguda un Odisseu devorat per la culpa i els remordiments i una Penèlope consternada per la barbàrie dels homes. En les millors escenes, El regreso de Ulises esdevé una ombrívola peça de cambra en què la parella d’intèrprets denuncia la brutal i expansiva força destructora dels conflictes bèl·lics. Quan un súbdit retreu a Odisseu que la guerra de Troia és cosa del passat, l’heroi contesta: “La guerra és a tot arreu. És el que veiem i toquem”. Un comentari que té una ressonància esfereïdorament contemporània.