Hitchcock en l’era de la intel·ligència artificial

La premissa argumental de Sin piedad sembla evocar el somni humit de l’autoritarisme de Donald Trump. En un futur pròxim, uns Estats Units agitats per la criminalitat i les revoltes cíviques decideixen posar el sistema judicial en mans d’una intel·ligència artificial que promet eficàcia i, sobretot, rapidesa. Tot va sobre rodes fins que el principal promotor d’aquest sistema (un agent de policia interpretat per Chris Pratt) és acusat de l’assassinat de la seva dona i té noranta minuts per convèncer la IA (a qui posa cara la infal·lible Rebecca Ferguson) perquè no l’executi.

A partir d’aquest suggeridor punt de partida, el guionista Marco van Belle dissenya un refrescant còctel d’elements provinents de l’univers d’Alfred Hitchcock, des de la idea del fals culpable fins al voyeur paralitzat de La finestra indiscreta –el protagonista de Sin piedad ha de provar la seva innocència explorant una pila de “finestres” virtuals des d’un terrorífic seient dels acusats–. Per la seva banda, el director rus Timur Bekmambetov (responsable del remake de Ben-Hur) accepta el difícil repte de generar interès i excitació amb els residus audiovisuals del món digital: videotrucades, missatgeria instantània, càmeres de videovigilància... I si la proposta acaba funcionant és gràcies a la negativa del film a caure en el maniqueisme en l’estudi de la confrontació entre la moralitat humana i l’objectivitat de la IA.