Cinema

Al cinema de Nanni Moretti la felicitat és una cançó de Battiato

'El sol del futuro', nou film de l'italià, serveix d'altaveu per expressar el seu disgust amb l'audiovisual actual i llançar dards contra Netflix

'El sol del futuro': Cert, clar i breu: la felicitat és una cançó de Battiato

  • Direcció: Nanni Moretti. Guió: Francesca Marciano, Nanni Moretti i Federica Pontremoli
  • 95 minuts
  • Itàlia i França (2023)
  • Amb Nanni Moretti, Margherita Buy i Silvio Orlando

En un moment d’El sol del futuro, un arrogant director de films d’acció està a punt de rodar una escena on el seu protagonista és executat. De sobte, el Giovanni, el més recent alter ego de Nanni Moretti, interromp el rodatge per intentar explicar a l’equip la banalitat amb què estan tractant la violència. Malgrat la seva insistència, ningú li fa cas, i el Giovanni acaba marxant mentre, al fons del pla, es consuma l’assassinat gratuït i tothom celebra la fi del rodatge. No és el primer cop que el firmant de L’habitació del fill fa servir les seves pel·lícules com a altaveu per expressar el disgust amb certes modes i derives de l’audiovisual, però mai havia plasmat de manera tan gràfica i resignada la distància que el separa del cinema actual. És en aquesta presa de consciència on trobem la clau d’un film que se’ns presenta com el retorn de Moretti a la metaficció que el va fer cèlebre als vuitanta i noranta. Una operació que, malgrat les autocites (veiem el cineasta tapant-se amb la mateixa manta que feia servir a Sogni d’oro, i el cartell del film actualitza el de Caro diario), no resulta nostàlgica.

Cargando
No hay anuncios

El director sap que la seva mirada ja no és la d’un jove revolucionari i vehement, sinó la d’un veterà que no ha aconseguit salvar Itàlia de la decadència cinematogràfica i política. Per això el Giovanni resulta un avatar carregat de punyetes (també, a vegades, de raó) que exaspera el seu entorn mentre malda per rodar un depriment drama polític sobre la crisi d’un comunista als anys cinquanta… Però en realitat somia a fer un film ple de cançons. Una mica com el mateix Moretti a El sol del futuro, que quan es deixa d’acudits privats i dards maldestres contra Netflix i es posa a ballar al ritme de Franco Battiato recupera la fe en el cinema i la música per conjurar utopies col·lectives, i també el pols per filmar instants de pura felicitat.

Tràiler d''El sol del futuro'