Molt important, molt lloable que algun director espanyol s’atreveixi amb el present del país, amb la podridura política i moral que l’assota sense pietat. I celebrem que aquest director sigui Rodrigo Sorogoyen, un dels més talentosos, dels més ben dotats per a la narració fílmica, capaç d’aconseguir un torrent de força expressiva en aquesta història que s’assembla molt a la trama Gúrtel, als sobresous, a les llibretes B que han encaminat el PP a l’oposició.
Amb un ritme endimoniat i un muntatge sensacional, és un film a estones trepidant i asfixiant, sense ànim ni intenció metafòrica sinó impregnat de literalitat, de pura realitat i una molt necessària capacitat per a la crítica. De fet, no seria gens estrany que un cop estrenat trepitgi algun ull de poll, i més d’un intocable se senti ofès i aixequi la veu, ell o algun dels seus palmeros marhuendistes. Llàstima del terç final, en què a Sorogoyen se li'n va la mà incomprensiblement amb un clímax de despropòsits argumentals bastant inversemblants que no té gaire o res a veure amb la ferma serenitat de tot el metratge anterior. I el tema Bárbara Lennie –impossible de creure com una sòsies d’Ana Pastor– algú l’hauria d’abordar amb urgència, o aquesta gran actriu corre el risc de banalitzar amb la seva ultraactivitat sense filtre una carrera que podria ser fabulosa.
