Jafar Panahi: “Si no faig cinema, guanya el règim islàmic, i no hi estic disposat”

Sant SebastiàJafar Panahi (Miyaneh, 1960), el director iranià més important de la seva generació i hereu del seu mestre Abbas Kiarostami, s'ha convertit també en un símbol de resistència contra el règim islàmic de l'Iran, que ja fa temps que li va prohibir filmar cap pel·lícula. Indomable, ell va seguir practicant el seu ofici gràcies a les escletxes que trobava. Després del seu últim empresonament –set mesos per haver criticat les detencions dels cineastes Mohammad Rasoulof i Mustafa al-Ahmad–, del qual van alliberar-lo l'endemà que es declarés en vaga de fam, Panahi ha dirigit (des de la clandestinitat) la seva pel·lícula més accessible i directa: Un simple accidente, que s'estrena aquest divendres als cinemes. El film va guanyar la Palma d'Or a l'últim Festival de Canes. És un thriller moral sobre la venjança d'uns antics presoners del règim contra el seu torturador. En va parlar amb l'ARA fa unes setmanes al Festival de Sant Sebastià.

Un simple accidente l’ha dirigit immediatament després de passar per la presó, on va patir tortures i es va declarar en vaga de fam. ¿Com ha determinat aquesta experiència la pel·lícula?

— Tot el que ens passa en la vida quotidiana, sigui l'empresonament o qualsevol altre succés, s’acaba reflectint en la nostra manera de veure el món i d’expressar-nos a través de l’art, que és l’única manera que tinc de processar les penúries que vaig viure a la presó. Pots anar-te’n de viatge amb uns amics i passar-te anys parlant d’aquelles vacances. En el meu cas, és impossible que no em condicioni haver estat empresonat. Sobretot perquè la primera vegada que vaig anar a la presó vaig estar primer en confinament solitari i després en una cel·la amb un parell de persones, però aquesta vegada he conviscut amb molts presoners, i he tingut llargues converses durant els set mesos. I volia fer una pel·lícula per a les persones que havia conegut a la presó.

¿Va parlar amb els altres presos sobre la possibilitat de fer aquesta pel·lícula al sortir de la presó? La majoria dels protagonistes són represaliats, com vostè i com ells.

— No, quan era a la presó no m'imaginava que algun dia faria una pel·lícula com aquesta. Quan ets a la presó no penses en fer cinema, i punt. I quan em van alliberar em sentia confós. Mesos després de sortir de la presó encara no sabia què volia fer, ni tan sols si volia fer més pel·lícules.

Tot i el dramatisme de la història, la pel·lícula també té molt d’humor. ¿La comèdia era una necessitat per a vostè, una mica de llum després tanta foscor?

— L’humor és un sentiment que forma part del poble iranià. Sense humor no podríem viure. I jo intento retratar la vida normal d’unes persones que necessiten l’humor per alleugerir l’amargor de la vida quotidiana. La història semblaria artificial si no l’hagués explicat amb humor, que està entrelligat amb la identitat iraniana.

¿Com es va viure a l’Iran que una pel·lícula tan crítica amb el règim guanyés la Palma d’Or i rebés l’aplaudiment unànime de tot el món?

— Quan va acabar el Festival de Canes, vaig tornar a l’Iran i, a l’aeroport, em vaig trobar amb uns amics, la família i familiars de presos que van anar a rebre’m i a expressar la seva alegria pel premi. És una petita mostra de com va rebre la notícia el poble iranià. També van venir un grup de cineastes iranians; per a ells el premi és molt important perquè significa l’esperança de poder-se expressar algun dia amb el seu cinema, i que les seves pel·lícules es vegin arreu del món.

La pel·lícula deixa clar que la venjança no ajudarà a construir una societat iraniana més justa i lliure.

— Jo només intento parlar de la humanitat dels personatges. I mostrar cap a on porta aquest cicle de dolor i venjança. ¿Seguirem actuant d’aquesta manera o buscarem un altre camí? Com intento mostrar en les meves pel·lícules, la clau no és el perdó, sinó la justícia i millorar la vida quotidiana de les persones. M’agradaria que la gent pensés sobre això. Com serà el nostre futur? Això és el que em sembla més important de tot plegat.

¿Es podrà veure aquesta pel·lícula a l’Iran d’alguna manera?

— Les meves pel·lícules no es poden projectar públicament a l’Iran. La gent no n’ha pogut veure cap al cinema, excepte la meva primera pel·lícula, El globus blanc, que va escriure Abbas Kiarostami. Però hi ha gent que les pot veure a través d’internet, de manera clandestina. És frustrant que el meu poble tingui tants problemes per veure les meves pel·lícules, perquè jo les faig per a ells, però és una de les conseqüències de viure en un règim com aquest. Però la meva missió és fer cinema. Potser ara no es pot veure, però en el futur potser sí. Què he de fer, si no puc projectar les meves pel·lícules a l’Iran? Deixar de fer cinema? El règim no vol que faci aquestes pel·lícules. Si no faig cinema guanya el règim islàmic, i no hi estic disposat.

Altres cineastes iranians que han tingut problemes amb el règim islàmic han optat per l’exili. Mohammad Rasoulof, per exemple, va fugir per evitar una condemna de fuetades i vuit anys de presó. S’ha plantejat l'exili? Tindria molta més llibertat per filmar, sobretot després de la Palma d’Or.

— Sempre he dit que tornaré a l’Iran, i sempre he tornat. És el meu país, la meva cultura. A Espanya o a qualsevol altre país seria sempre un estranger. Quan aquí hi va haver la Guerra Civil, molts van marxar, però molts altres es van quedar.

La majoria no va tenir l’opció de decidir.

— Sí, tens raó. Però era casa seva, la seva terra. I la gent vol viure i treballar a casa seva. Jo també.