Joe Dante: “Vaig vendre el trineu de ‘Ciutadà Kane’ per 12,7 milions”

SitgesJoe Dante (Morristown, Nova Jersey, 1946), el director de les dues parts de Gremlins, Piranya o El xip prodigiós, és un nom imprescindible per explicar el cinema popular dels anys 80. Forjat en l’ètica de sèrie B de la factoria Corman, va aconseguir l’èxit de la mà de Steven Spielberg, que va veure en ell el director ideal per a un guió sobre unes petites criatures amb un gran potencial per al caos. El Festival de Sitges l’homenatja aquest any com un dels seus grans herois.

Enhorabona pel Gran Premi d’Honor que rebrà aquest diumenge.

— És el segon que em concedeix el Festival! Ja tenia un premi Màquina del Temps. Al principi no entenia que me'n volguessin donar un altre. Però van dir: “No, no, aquest és per tota la seva carrera”. I jo: “Ah, aleshores ja s’ha acabat, la meva carrera?” [Riu] Però no, em sento afalagat i agraït.

Com altres directors importants de Hollywood, vostè va començar treballant per Roger Corman. Què és el més important que va aprendre amb ell?

— Abans de començar un rodatge, el Roger quedava amb mi i anàvem a prendre una coca-cola. No a dinar, perquè el Roger era molt garrepa. I els consells eren: “Durant el rodatge, mira de seure tant com puguis. No et felicitis després de cada pla. I pren decisions”. Per a ell, la clau de tot era l’eficiència, perquè rodava amb pressupostos molt baixos. El que vaig aprendre amb ell em va ajudar molt després, fins i tot quan vaig tenir grans pressupostos, perquè el temps per rodar sempre és limitat. Les crítiques de les seves pel·lícules dels 70 sempre parlen de l’encantador aire tardorenc de les imatges, i era perquè l’única manera de fer-les era rodar i rodar frenèticament fins que el sol es ponia, de manera que sobreexposava el cel·luloide.

És cert que Trump va inspirar un personatge de Gremlins 2?

— Hi ha un personatge, Daniel Clamp, un magnat immobiliari, que és una combinació de Donald Trump i Ted Turner, perquè també té una cadena per cable. Va ser escrit com un malvat, però l’actor que el va interpretar, John Glover, va aportar un aspecte infantil al personatge i va aconseguir que caigués bé. No era la intenció, però funcionava millor per a la pel·lícula. Però espero que no contribuís de cap manera a convertir Trump en president.

Gremlins 2 és una de les seqüeles més originals de la història. Traspua una gran sensació de llibertat. Com ho va aconseguir?

— Perquè l’estudi es moria de ganes de fer una seqüela de Gremlins. A ells no els havia agradat la primera part, no l’entenien. Però un cop van veure el seu èxit van dir: "Fem-ne una altra". Però jo estava fart de titelles i vaig marxar. Ells van intentar fer la seva pròpia versió amb diversos guionistes, però no se’n sortien. Així que al cap de quatre anys em van trucar, van reconèixer que jo havia tingut alguna cosa a veure amb l’èxit de la pel·lícula i em van dir que si dirigia un altre Gremlins em deixarien fer el que jo volgués. I així va ser, van complir la paraula. I vaig fer una pel·lícula sobre per què no hauria d’existir una seqüela de Gremlins.

L’escena en què el film simula que s’ha trencat el projector i els gremlins han entrat a la cabina del projeccionista és una de les més originals i divertides que he vist mai en un blockbuster.

— Doncs a l’estudi no li va agradar! Ells deien: “Si la gent es pensa que s’ha trencat el projector, marxaran del cinema!”. I jo els vaig dir que no, que la broma acaba de seguida i que l’entendrien i es riurien d'ells mateixos per haver pensat que de debò hi havia gremlins a la cabina. Així que vam fer una projecció de prova i, òbviament, va ser l’escena que més va agradar de tota la pel·lícula. I, a contracor, van accedir a deixar-la com estava.

El 1997 va dirigir La segona guerra civil, sobre una hipotètica nova guerra civil en uns Estats Units dividits per la xenofòbia i el neofeixisme. No anava molt desencaminat.

— M’encantaria que la gent la pogués veure avui. El 1997 era ciència-ficció, i ara està passant de veritat. És una de les pel·lícules de les quals estic més orgullós, i em sap greu que no sigui més coneguda. Si tingués un canal de televisió, la programaria tot el dia. Però si les pel·lícules poguessin canviar el món, les grans potències s’haurien desarmat amb l’estrena de Doctor Strangelove, i sabem que no va ser així.

Que un país visqui un moment fosc pot beneficiar la creativitat dels artistes?

— Així hauria de ser, quan la foscor t’envolta has d’aportar una mica de llum. I als Estats Units hi molta foscor ara mateix. Però ningú vol arriscar diners per parlar sobre el que està passant, sobretot la gent de negocis. Simplement li donarien a Trump tot el que volgués perquè els deixés en pau. Vols ensenyar filosofia de dretes a la universitats? Endavant, però torna'ns les subvencions. Trump ha segrestat la gent i la cultura. El paio no és un rei, però es pensa que ho és, perquè hi ha un Tribunal Suprem que, bàsicament, li deixa fer el que vol. Té immunitat per disparar boy scouts al carrer si vol, no li passaria res. I els congressistes estan massa preocupats per perdre la seva feina, de manera que no li plantaran cara. Les pel·lícules de terror es basen en la por, i això és el que fa moure el meu país ara mateix: la por.

I a vostè, què l'espanta més?

— Que Trump tingui èxit i els Estats Units acabin sent com Hongria, una democràcia només de nom. És pel camí que anem.

De quina pel·lícula de la seva filmografia n’està més orgullós?

— Les teves pel·lícules són com els teus fills. N’hi ha que donen problemes i que tenen defectes, però les estimes a totes. La que vaig gaudir més en fer-la va ser El xip prodigiós. Els actors [Dennis Quaid, Martin Short, Meg Ryan] eren tan divertits... I la idea d’una persona dins d’una altra parlant entre ells tota la pel·lícula era molt divertida de portar a terme. Gremlins 2 també va ser molt divertida de fer. Intento passar-m’ho bé fent pel·lícules, perquè és una feina molt dura.

És cert que va tenir molts anys el trineu original de Ciutadà Kane, el famós Rosebud?

— Sí, el vaig aconseguir el 1985. Estava rodant a l’estudi, que abans era RKO, i estaven llançant un munt de coses: mobles, llums... Un dels treballadors em va portar una cosa i em va dir: “L'anava a llançar, tu el vols?” I era el trineu de Rosebud. Li vaig treure de les mans i me’l vaig endur a casa, a la sala de projeccions. Una vegada van entrar a robar i es van endur el projector, però no el trineu, perquè no sabien què era. Així que el vaig guardar en una cambra de seguretat, però era ridícul tenir amagat un dels objectes més importants de la història del cinema, així que vaig decidir vendre’l. Ho vam fer a través d’una casa de subhastes i la licitació va ser increïblement alta. En aquest sentit, no va ser dur desprendre-me’n. Però no sé qui el va comprar, perquè no t’ho diuen. Potser un actor, potser el sultà de Brunei.

Quant van pagar pel trineu?

— 14,75 milions de dòlars [12,70 milions d’euros]. Jo me’n vaig quedar una part, però Hisenda se’n va quedar una de més gran. I així ara poden pagar tots aquells agents d’ICE.

Per cert, si rodés una pel·lícula sobre la seva vida, sobre com es va convertir en un cineasta d’èxit i reconegut arreu del món, quina seria la primera escena?

— Mmm... Crec que seria com la de Ciutadà Kane. Seria l’escena del meu últim sospir. Diria “Gremlins!” [amb veu gutural] i moriria.