Crítica de cinema
Cultura  /  Cinema 18/08/2016

Secuestro

Toni Vall
1 min

BarcelonaJa ho hem reflexionat abans alguna vegada però torna a venir a tomb fer-ho. Si algun gènere sembla dominar a la perfecció la cinematografia espanyola aquest és sens dubte el thriller. Els guionistes i directors semblen trobar-se com peix a l’aigua imaginant històries sobre crims sense resoldre, baixes passions, policies corruptes, acusats i detectius sempre enfangats en promíscues relacions. Només cal donar un cop d’ull a l’extensa i repetitiva nòmina de sèries nacionals dels últims quinze anys: tot rèpliques i més rèpliques de les precursores La huella del crimen i Brigada central. Doncs el cinema també n'està completament contaminat. La nova mostra és aquest Secuestro, amb què Mar Targarona torna a dirigir tantíssims anys després del seu debut amb Mor, vida meva. Una jutge amb l’aigua al coll per culpa del seu fill sotmès a bullying. Amb aquest punt de partida s’orquestra una trama ben portada durant una estona però sotmesa a massa improbabilitats i mecanismes de laboratori en què tot està obligat a encaixar de manera massa quirúrgica i poc orgànica. Els fils argumentals funcionen, és cert, però ho fan per esma, massa contaminats per lògiques de ficció televisiva, com si es tractés més d’un capítol d’El comisario. Els actors compleixen amb estereotips (Coronado, Dechent...) que ens sabem de memòria i es troba a faltar molta més personalitat, instint perdurable, sang a les venes.

stats