Tot i vendre’s com una reconstrucció de l’històric partit de tenis que va enfrontar Billie Jean King i Bobby Riggs el 1973, el moment més inspirat de La batalla de los sexos no és a la pista, sinó que té un caràcter molt més íntim. Es tracta del principi d’encís entre King (una Emma Stone que surt airosa del repte d’empetitir la seva expressiva mirada sota unes ulleres) i la que es convertirà en la seva amant, que els directors Valerie Faris i Jonathan Dayton posen en escena a través d’un joc de mirades i reflexos en un mirall, amb un salts d’eix que aconsegueixen comunicar una epifania de sensacions convulses. El despertar sexual va en paral·lel a l’emancipació de King i altres jugadores, que es rebel·len contra la diferència salarial entre sexes a la Federació Americana de Tenis muntant una lliga femenina davant l’estupefacció del patriarcat paternalista. Aquest afer deixa gairebé en segon lloc el matx que dona nom a la pel·lícula, la preparació del qual és dirigida per Riggs fent gala d’una fanfarroneria masclista i paròdica, potenciada per un Steve Carell convenientment flamboyant.
Com han assenyalat alguns crítics estatunidencs, el to lluminós de La batalla de los sexos sembla fet per encaixar en una Amèrica presidida per Hillary Clinton, però ha acabat ensopegant amb un context que fa encara més rellevant la seva lluita pel respecte.
