La pel·lícula més tensa de Sant Sebastià és un ‘thriller’ subaquàtic

Enviat especial a Sant SebastiàSi una producció de Netflix inaugurava divendres el Festival de Sant Sebastià, aquest dissabte ha sigut Movistar+ qui presentava la primera gran pel·lícula espanyola de la competició, el thriller d’Alberto Rodríguez Los tigres. Ara per ara, les plataformes remenen les cireres de l’audiovisual, i això inclou els festivals. Los tigres és una bona pel·lícula, segurament la més rodona del seu director des de La isla mínimai, a diferència d’aquesta i de Modelo 77, no té ambicions històriques ni sociològiques i, per tant, és més sòlida en la construcció de la trama i els personatges. Els protagonistes són dos germans submarinistes de Huelva (Antonio de la Torre i Bárbara Lennie), fills i nets de submarinistes, que treballen fent reparacions o manteniment a plataformes i naus petrolieres, una mena de miners del mar que es juguen la vida cada dia per quatre duros.

Rodríguez filma aquest univers laboral de manera immersiva i se submergeix amb els personatges per capturar la tensió però també la bellesa salvatge de l’univers submarí, i dissenya una trama de suspens a partir de la descoberta d’uns paquets de droga que transporta un petrolier. El resultat és una pel·lícula tensa i absorbent que defuig els efectismes d’algunes pel·lícules anteriors de Rodríguez. El director sevillà, que d’aquí uns dies presentarà al festival l’adaptació seriada del llibre de Javier Cercas Anatomía de un instante, ha arribat a un punt dolç en el seu domini de l'ofici que li permet explorar la complexa relació dels personatges de De la Torre i Lennie mentre fa avançar la intriga criminal amb molta grapa i solidesa narrativa. Quin goig és contemplar un director i uns actors simplement desplegant el seu talent, especialment en el cas de De la Torre que, com de costum, torna a estar extraordinari.

Del món del submarinisme professional de Los tigres, la competició oficial ha saltat a un altre escenari que, a priori, no sembla gaire atractiu per al cinema: el del gran projecte industrial que estan construint –no queda gaire clar amb quin objectiu– uns obrers en una regió africana polsegosa i perduda. Le cri des gardes [El crit dels guàrdies] és la nova pel·lícula d’una de les grans autores del cinema d’autor modern, la francesa Claire Denis, i també una de les menys inspirades.

A partir de l’obra teatral de Bernard-Marie Koltès Combat de nègre et de chiens [Combat de negre i gossos], Denis filma amb intenció i estil l’enfrontament dialèctic entre el capatàs de l’obra (Matt Dillon) i el germà d’un dels treballadors negres (Isaach de Bankolé), assassinat amb impunitat per un enginyer blanc. En paral·lel, l’arribada des de Londres de la jove dona del capatàs afegeix un element d’estranyesa i tensió sexual que no acaba de lligar amb el conflicte central. En el passat, Denis ha demostrat la seva capacitat per crear pel·lícules fascinants a partir d’històries que de vegades són meres excuses per desplegar la seva càmera sensual i indagar en la complexitat dels personatges, però Le cri des gardes no sobreviu a la pesadesa dels seus diàlegs forçats, tot i que sempre hi ha petits moments de bellesa i escenes que recorden la grandesa de la directora.

Més estimulant ha sigut el pas per la competició oficial d’un altre dels baluards del cinema d’autor francès, Arnaud Desplechin, que segueix donant voltes als seus temes de sempre: l’amor i la seva impossibilitat, el destí, l’amistat, la família com a maledicció. A Deux pianos [Dos pianos], un pianista que torna a Lió després d’uns anys al Japó es troba, a l’obrir la porta de l’ascensor, amb una antiga amant i cau desmaiat a terra. És un moment tan exagerat i, alhora, tan sincer, que encaixa meravellosament en el cinema sempre exuberant del director de Reis i reines. La pel·lícula embolica la trama amb l’aparició d’un fill desconegut i una mort inesperada, elements que permeten a Desplechin jugar amb les peces del taulell amb l’encant habitual, especialment quan fa acte de presència el carisma de Charlotte Rampling, que interpreta la mentora del protagonista.

Eduard Fernández, premi i reivindicació

A Sant Sebastià passen moltes coses als cinemes aquests dies, però també fora. Per exemple, el lliurament del Premi Nacional de Cine a Eduard Fernández, que l’ha rebut amb un mocador palestí al coll. “Per respecte a Shakespeare i al meu ofici, és inevitable ser un mirall del món i, en aquest moment, denunciar la barbaritat que està succeint a Gaza. Deixar morir els nens de gana és una salvatjada, en diguis o no genocidi –ha afegit–. Qui no se senti commocionat amb el genocidi a Gaza té un problema de falta d'humanitat", ha conclòs.