Arnaud Desplechin: “El cinema és un cadàver amb una molt bona salut”

BarcelonaCinema Paradiso (1988) va fixar en l’imaginari popular una certa manera d’homenatjar l’amor al cinema i l’experiència de veure’l projectat en una sala fosca, però hi ha altres maneres de filmar la cinefília. En lloc de lacrimògena i desmesuradament nostàlgica, podria ser emocionant i sensible, un homenatge que arribés al cor sense renunciar a l’ambició intel·lectual i l’atreviment narratiu. Que explotés les possibilitats del cinema com a llenguatge, i no només els recursos del melodrama sentimental. Una pel·lícula, en resum, que fos més com Cinéfilos, d’Arnaud Desplechin, que estrena la plataforma Filmin aquest divendres, una preciosa carta d’amor al cinema que hibrida amb naturalitat les formes de l’assaig fílmic, l’autoficció i el documental d’autor.

El fil conductor de Cinéfilos (Spectateurs! en el títol original en francès) és la presència mutant de Paul Dédalus, alter ego de Desplechin que en altres pel·lícules solia interpretar Matthieu Amalric i que aquí encarnen diferents actors i actrius d'edats i ètnies diverses. “M’agradava la idea de veure’l com una noia jove, un afrodescendent o un nen petit –explica Desplechin a través de videotrucada–. Per a mi el Paul no és ningú específic, podria ser qualsevol, i per això em va semblar que podia funcionar com a avatar de l’espectador”. El personatge és el vehicle per ficcionar escenes de la memòria cinèfila del director, com ara la primera visita a un cinema acompanyat per la seva àvia o el moment en què, anys després, va decidir fer-se director mentre veia per enèsima vegada l’inici d’Els 400 cops. Més que una història, aquestes i altres escenes configuren un mosaic impressionista en clau d’autoficció que conviu amb seqüències documentals. Per exemple, reflexions sucoses d’experts sobre la naturalesa del cinema en relació amb la fotografia i la pintura o entrevistes a persones anònimes que comparteixen records relacionats amb el cinema (“La primera pel·lícula que vaig veure va ser La batalla d’Alger, als 13 anys, i vaig passar molta por”, diu un home la família del qual va ser torturada durant la Guerra d’Algèria).

Cinéfilos també deixa constància del gust cinematogràfic de Desplechin a través de mig centenar de fragments de pel·lícules comentats a la manera del Godard de les Histoire(s) du cinema, una selecció eclèctica on caben des d’obres incontestables de genis com Hitchcock, Scorsese i Welles fins a clàssics populars recents com Notting Hill de Roger Mitchell, Minority report de Steven Spielberg i Aliens de James Cameron. I no, tot i que ho sembli, el director no s’ha hagut de deixar la meitat del pressupost per aconseguir-ne els drets. “Al contrari, amb el cinema americà va ser molt fàcil, perquè els deia: «Mireu, soc francès i pobre, i només tinc aquests diners». I sempre acceptaven, era bufar i fer ampolles –explica Desplechin–. En canvi, el cinema italià va ser un malson, perquè cada vegada que demanes pels drets d’una pel·lícula apareixen sis productors diferents que diuen: «Jo en tinc els drets», i acabes pagant sis vegades més que per Minority report”.

L'impacte de 'Shoah'

Però la pel·lícula amb què Desplechin més s’esplaia és Shoah, el monumental documental de Claude Lanzmann sobre l’Holocaust. El director recorda l’impacte profund que va provocar-li al veure-la el dia de l'estrena, tan intens que durant sis mesos no va poder parlar del que havia vist sense plorar: “Els deia a tots els amics i familiars que havien de veure Shoah, i tothom s'hi negava, dient que durava nou hores i que ja ho sabien, el que explicava. I jo insistia que no, que no ho sabien, amb una desesperació per ser cregut semblant a la dels testimonis del documental”. Desplechin va acabar cultivant l’amistat de Lanzmann, però a Cinéfilos va a l’encontre de la crítica literària Shoshana Felman per agrair-li l’article que va escriure sobre Shoah, una reflexió que el va ajudar a comprendre i pair el dolor que li havia provocat la pel·lícula.

És inevitable, fins i tot per a Desplechin, comparar Cinéfilos amb pel·lícules recents d’autors com Spielberg (Els Fabelman), James Gray (Armageddon Time) i Kenneth Branagh (Belfast), que reflexionen sobre el passat i la seva educació cinèfila. Segons el cineasta francès, “la covid té la culpa” de la coincidència en el temps d’aquestes obres. “Arreu del món molts directors ens vam adonar que hem heretat un tresor, l’experiència de veure pel·lícules en un cinema, que potser en el futur no existiria –argumenta–. I, per tant, l’havíem de transmetre d’alguna manera”.

Tanmateix, ni Depleschin ni la seva pel·lícula són pessimistes pel que fa al futur del cinema. El director recorda que és francès i que va créixer llegint articles de Godard i del crític Serge Daney afirmant que el cinema estava mort i enterrat, que era cadàver. Amb ironia, assumeix que Godard i Daney tenien raó, però apunta que “el cinema és un cadàver amb molt bona salut”. I recorda que en una entrevista a Bergman, quan l’entrevistador qualificava d’obres mestres els seus films, ell el contradeia: “Les meves obres són porqueria si les compares amb les de Dreyer i Sjöström”. Uns anys després, Desplechin va veure una entrevista a Woody Allen ("En la seva millor època", matisa) en què ell feia el mateix: deia que els seus films no eren res comparats amb els de Bergman. I afegeix: "Quan jo vaig estrenar la meva primera pel·lícula, un entrevistador, per ser amable, la va comparar amb el cinema de Woody Allen i, esclar, vaig respondre que jo no era ningú comparat amb Allen. Així que la història del cinema es pot descriure com un viatge que sempre va cap a pitjor, i segurament és un art mort, però en molt bona forma".