Quan el net adolescent del multimilionari John Paul Getty (Christopher Plummer, que va substituir Kevin Spacey després de les acusacions per abusos) és segrestat, els periodistes li pregunten quant estaria disposat a pagar per ell. La resposta és contundent: “Res”.
Aquesta història real ambientada als anys 70 semblava perfecta per a Ridley Scott, responsable els últims anys de manieristes films d'època convertits en secs relats morals. Les seves pel·lícules presenten una visió maniquea del món, sempre a partir de parelles de contraris: el criminal i el policia d’American gangster; Moisès i Ramsès a Exodus. La dualitat està encarnada aquí per l’avar Getty, que estima els seus diners, i la mare del noi segrestat, que estima el seu fill. El seu estira-i-arronsa dona peu a la denúncia: el capitalisme és un sistema cruel que devora els seus fills. D’acord. La qüestió és si, una dècada després de l'inici de la crisi, Scott aporta alguna cosa rellevant al debat.
Getty, com Charles F. Kane, acumula obres d'art perquè els objectes "mai deceben". Frases lapidàries com aquesta donen al film un to de subratllat que li impedeix elevar-se per sobre de la història narrada. Ningú espera del cineasta anglès l'obra definitiva sobre el postcapitalisme, però tampoc cal que, per recalcar el missatge de la pel·lícula, els personatges repeteixin insistentment el títol en els diàlegs.
