Radu Jude: “A Romania no ens preocupa la IA, només som un grapat de paios perduts que fem pel·lícules”

BarcelonaUna secretària judicial turmentada per la culpa després d'executar un desnonament protagonitza Kontinental '25, la magnífica nova pel·lícula del romanès Radu Jude (Bucarest, 1977), ja en cinemes. L'autor de No n'esperis massa de la fi del món i d'Un clau desafortunat o porno boig (Ós d'Or a la Berlinale del 2011) és un dels noms fonamentals del cinema europeu contemporani i les seves pel·lícules exploren de manera sorprenent els dilemes i l'absurd quotidià d'uns personatges que busquen el seu lloc en una societat sense epicentre moral.

La pel·lícula té l’origen en un incident real d’un suïcidi provocat per un desnonament. De quina manera va donar forma a la història?

— Fa quinze anys, molt abans de fer la pel·lícula, vaig veure la notícia d’una dona desnonada que es va suïcidar, i també hi havia una petita entrevista amb la secretària judicial encarregada de fer-la fora de casa i em va impressionar perquè estava plorant i tothom li deia que no tenia la culpa, però ella se sentia culpable. Normalment, la gent et culpa de coses de les quals tu no et sents culpable, però aquí era al revés. Primer vaig portar la idea a la televisió, però a Romania no fem telefilms, només hem començat a fer alguna sèrie en els últims deu anys. Però li vaig seguir donant voltes a la idea i, a poc a poc, les peces de la història van encaixar al seu lloc.

El títol, Kontinental '25, al·ludeix al clàssic de Roberto Rossellini Europa '51. Era un homenatge o volia plantejar algun paral·lelisme entre els temes de les dues pel·lícules?

— Abans que res és un reconeixement a la influència de Rossellini, que per a mi és un gran mestre. Però també a la influència d'Europa '51, que em va ajudar a donar forma a la meva pel·lícula. Quan encara no tenia l'estructura, vaig revisar Europa '51 i em vaig adonar que compartien temes. Òbviament, són històries diferents i cineastes diferents; Rossellini era un gegant. Però Europa '51 es va convertir en una mena de parets on contenir l'aigua de la meva pel·lícula, com el llit d'un riu.

Veu coincidències també entre els moments històrics de les dues pel·lícules?

— El film de Rossellini es va fer pocs anys després d'una Segona Guerra Mundial que havia destruït Itàlia. Així i tot, hi havia un sentiment d'esperança. S'havia acabat la guerra i l'Holocaust, i tothom esperava una renaixença i que la humanitat sortís millor, amb polítics millors. Europa '51 és una pel·lícula sobre algú amb esperança, mentre que la protagonista de la meva en té menys, d'il·lusió. Totes les esperances dels anys cinquanta es van demostrar equivocades o, com a mínim, no es van arribar a complir del tot. Mira el genocidi de Gaza o la invasió d'Ucraïna i les desigualtats que pateixen els migrants. No hi ha gaires motius per a l'esperança.

En les seves pel·lícules, la tragèdia va de bracet amb un cert humor absurd. A Kontinental '25 hi ha un suïcidi terrible que no veiem, però que sí que sentim i imaginem, i a còpia de sentir la protagonista relatar els detalls, la història esdevé quasi ridícula.

— No tots els meus films tenen aquesta qualitat, però és una direcció cap a la qual tendeixo. Abans que res és per la meva inclinació personal a veure l'aspecte ridícul i de vegades absurd de les coses. I després és la manera en què està construïda la cultura romanesa en un sentit més ampli. Durant la dictadura de Ceausescu les bromes eren molt importants, tothom les feia; i el servei secret ho sabia, però ho deixaven passar perquè era una manera de gestionar la brutalitat del règim. El nostre gran escriptor, Ion Luca Caragiale, que era com un mestre per a Eugène Ionesco, sempre veia el costat ridícul de tot en les seves obres. La nostra cultura és brutal, amb un sentit de l'humor molt cruel que m'ha fet com soc. Dit això, aquest humor també està present en autors com Luis Buñuel, un mestre en veure el costat humorístic de les coses, sovint d'una manera grotesca.

Fa un homenatge explícit a Buñuel a la pel·lícula amb el pòster d'El bruto. Curiosament, el seu cinema sovint em recorda un altre cineasta espanyol: Luis García Berlanga.

— Això m'ho va dir fa sis o set anys el director del Festival de Gijón, Alejandro Díaz Castaño, quan estàvem de jurats al Festival de Las Palmas. Jo aleshores no coneixia Berlanga, però quan vaig arribar a casa vaig començar a veure pel·lícules i m'encanten. Ara em sento molt orgullós quan algú veu una connexió entre el meu cinema i el seu.

Kontinental '25 és la tercera pel·lícula de Radu Jude en què una dona recorre una ciutat romanesa amunt i avall parlant amb gent diferent. Què l'atrau d'aquest dispositiu narratiu?

— No és per fer una trilogia, soc incapaç de pensar en termes de trilogies. Només gent molt ambiciosa pot dir: “Ara faré una trilogia”, i jo em limito a fer una pel·lícula rere l'altra. Algú va preguntar-li a Picasso perquè dibuixava amb tants estils diferents, i ell va contestar: “No veus que el resultat és sempre el mateix?”. No m'estic comparant, que per a mi és un Déu, però sí que penso que tot i que hi ha diferents estratègies estètiques, al final el resultat és semblant. En alguns dels meus films vaig intentar capturar el caos de l'espai urbà de Bucarest, però Kontinental '25 està ambientada a Cluj, a Transsilvània, que té una història complicada perquè va pertànyer a Àustria i Hongria abans de ser romanesa, i la gent que viu a Cluj es considera superior als altres. I volia mostrar aquesta història política rica, que és visible a través de l'espai urbà de la ciutat, els seus edificis i monuments.

La pel·lícula explora aquesta tensió social entre romanesos i hongaresos a Transsilvània, que té certs paral·lelismes amb la realitat catalana.

— Hi ha llocs d'Europa amb una història complicada que són un polvorí que sents que podria tornar a esclatar. No he anat mai a Catalunya, i espero poder fer-ho l'any que ve, però recordo que vaig estar un mes a Sant Sebastià donant classes al centre Tabakalera i no deixava de pensar que fa unes dècades era bàsicament una ciutat en guerra. No soc especialista en la història d'Espanya ni en el seu cinema, però sempre m'he preguntat per què els grans mestres com Buñuel, Almodóvar, Albert Serra o José Luis Guerín no toquen el tema de la Guerra Civil. Almodóvar va trigar quaranta anys a esmentar el tema en una pel·lícula (Madres paralelas). És un silenci difícil de comprendre.

Cluj ha crescut molt en els últims anys. Això li serveix per abordar a Kontinental '25 els problemes d'habitatge i gentrificació de Romania.

— El concepte de gentrificació és força nou per a nosaltres, fa deu o quinze anys no existia a Romania. Però s'està convertint en un problema greu. He vist la nova pel·lícula de José Luis Guerín, Històries de la bona vall, i m'agrada molt, m'arriba tota la tendresa i el poder de la pel·lícula, però a Romania una història com aquesta seria molt diferent: a tota aquesta gent els fotrien fora per construir-hi grans edificis. A Romania, la gentrificació va lligada a altres problemes com la desigualtat, l'urbanisme caòtic, la cobdícia de les corporacions i de la gent, la corrupció dels polítics... És tan complex que és molt difícil de resoldre.

Abans ha esmentat Albert Serra, amb qui em sembla que manté una bona relació.

— Sí, ens coneixem una mica i aprecio el seu desig de provocar. Fins i tot si no m'agraden totes les seves pel·lícules, respecto molt el seu cinema i a ell com a artista. És un cineasta que empeny els límits del cinema. Des d'aquest punt de vista, és un cineasta molt important. I algunes de les seves pel·lícules són obres mestres: La mort de Lluís XIV, Liberté, Tardes de soledad... N'hi ha d'altres que m'agraden menys, però no importa. El respecto i és un gran cineasta i una gran inspiració.

El 2025 ha estrenat una altra pel·lícula, Dràcula, una interpretació molt lliure i radical del mite que la crítica de l'ARA, Eulàlia Iglesias, va elogiar en la seva crònica de Locarno.

— Em fa molt feliç que algú hagi fet una bona ressenya de la pel·lícula, perquè és una pel·lícula que ha tingut una rebuda molt dispar: a alguns els agrada, i d'altres l'odien completament. A Romania li desagrada a la majoria de la gent i, en cert sentit, això em sembla positiu. De vegades està bé fer una pel·lícula que a la gent no li agradi. Et manté fresc i sa, perquè si no t'acabes creient els premis i reconeixements. No és el meu cas, però, així i tot, m'agrada que provoqui una reacció tan intensa en la gent.

Tinc entès que utilitza la IA al film, però d'una manera crítica, amb molt sentit de l'humor.

— No estic segur de si ho faig de manera crítica. La gent diu que ho és, però en realitat a mi m'agrada, m'ho vaig passar bé. Soc conscient dels perills i dels problemes ètics, o almenys d'alguns, i de les possibilitats. Però al mateix temps, soc un cineasta de la perifèria d'Europa sense diners, així que faig servir de tot per fer les pel·lícules. En aquest sentit, soc com un altre cineasta espanyol, Jesús Franco. No és que m'agradin tots els seus films, potser ni tan sols m'agraden gaire, els seus films. M'agraden algunes escenes. Però sobretot m'agrada el fet que existís i que fes totes aquestes pel·lícules. És una inspiració per a mi, com Roger Corman, i et fa sentir que tot s'hi val per fer una pel·lícula. Així que, si tinc una IA, em sap greu, però la faré servir. Ara intentaré fer un ús intel·ligent de la IA. L'avantatge d'estar en la perifèria és que no tens res a perdre. Quan Dràcula es va estrenar als Estats Units, tothom es va tornar boig amb l'ús de la IA. I jo els vaig dir: “Nois, a Romania no ens preocupa la IA. No tenim una indústria ni milions de dòlars en joc, només som un grapat de paios perduts que fem pel·lícules”.