Complicar la vida a ‘El bon pare’
BarcelonaNo pot ser casual que el dramaturg David Plana estreni paternitat una setmana i, la següent, estreni un espectacle titulat El bon pare. “M’he adonat que les relacions entre pares i fills han sigut un tema recurrent a les meves obres -observa, recordant La dona incompleta, del 2001-, però és que ho són a la literatura universal”. En tot cas, ell feia 46 anys que no tenia cap fill i 7 que no estrenava cap obra de teatre i, un cop parit el nen (Max), l’espectacle també veurà la llum, del 21 al 31 de juliol, al Teatre Borràs dins el festival Grec, i hi tornarà de cara al setembre.
El seu bon pare és un alcalde d’una ciutat de províncies a qui aparentment tot li va perfectament. Sobretot s’hi ha lluït amb la seva filla única, criada sota els postulats progres de no educar, ni prohibir, ni marcar límits, sinó dialogar com dos amics adults. La noia ha pujat com a bona estudiant i és d’Erasmus a Berlín per fer econòmiques. Però el dramaturg pretenia escriure una comèdia, així que en realitat es proposa “castigar aquest personatge”. “Volia enriure’m d’aquesta obsessió de ser perfectes: bons pares, polítics, professionals... Em fa una mica de ràbia la gent que té una gran imatge d’ella mateixa, i tenia ganes de complicar la vida al personatge”, diu Plana. L’autor farà que li caigui la bena dels ulls i li capgirarà el món: “Com passava en la tragèdia grega, que quan eren massa arrogants i s’atrevien a comparar-se amb els déus, els castigaven, jo aquí em converteixo en un petit déu”, diu.
La víctima de Plana l’interpreta Lluís Soler, que descobreix a internet un vídeo compromès de la seva adorable filla amb un noi (Georgina Latre i Jaume Madaula). Quan és l’hora de parlar-ne, l’arribada a la llar familiar de la mare de la noia i exparella de l’alcalde (Teresa Vallicrosa) acabarà de destapar la caixa de Pandora: “Descobrirà que per sota d’aquesta imatge idíl·lica que té d’ell i de la perfecta relació amb la filla, hi ha corrents turbulents. L’obra és una mica com la caverna de Plató: tot el que pensaves que eres, en realitat només eren ombres”, explica l’autor.
“No pots controlar-ho tot”
David Plana va ser durant cinc anys el director argumental de La Riera, una tasca que implica un control panoràmic i absorbeix tots els espais vitals -per això no havia tornat a estrenar cap obra, tot i que entremig ha guanyat el Torneig de Dramatúrgia Catalana i ha escrit Els encantats, que no s’ha estrenat -. La feina per a La Riera també el va portar a imaginar que la realitat funciona amb els mateixos mecanismes que la ficció i que es poden moure els fils de la vida com es mouen els dels personatges. “Em vaig pensar que controlava més del que controlava. I aquesta obra és una catarsi i una autoflagel·lació, perquè no pots controlar-ho tot”, afirma.
El bon pare convida el públic a tota una nit de revelacions i de veritats amagades. Alhora, suposa el retorn de l’autor a una comunicació més directa amb el públic, que a la televisió només podia mesurar amb audiències. Ara li tocarà mesurar l’èxit amb rialles.
