La Fura i Stravinsky convencen a mitges

Peralada presenta el muntatge d'Àlex Ollé sobre la 'Història d'un soldat' del compositor rus

'Història d'un soldat'

Festival de Peralada, 19 juliol

Quan Stravinsky va estrenar 'Història d'un soldat' (1918) era molt recent la fi de la Primera Guerra Mundial, i un sentiment antibèl·lic s'ensenyoria d'Europa. El compositor rus, abans d'abraçar plenament la causa del neoclassicisme, va escollir la carta més grotesca per denunciar els excessos de la guerra. El text que Charles Ferdinand Ramuz va escriure per a la nova peça de l'autor de 'Petruixka', que barreja aires de tango, de 'ragtime' i de classicisme, aprofita el recurs de la faula per narrar l'absurditat de les guerres.

Estrenada a Lió el 2018 –cent anys després de l'estrena de l'obra original–, la versió de La Fura dels Baus encapçalada per Àlex Ollé que s'ha presentat al Festival de Peralada opta per actualitzar la peça original amb una dramatúrgia a quatre mans (a càrrec de Ramon Simó, Valentina Carrasco, Júlia Canosa i el mateix Ollé) i amb nous textos intercalats entre l'original. Ara no es parteix tant de Ramuz com del Dalton Trumbo de 'Johnny va agafar el fusell' i de la carta que el soldat nord-americà Daniel Somers va escriure el 2013 abans de posar punt final a la seva vida per no haver superat els traumes de la guerra a l'Iraq.

D'alguna manera, els responsables d'aquest muntatge segueixen fidels a la idea de Stravinsky i Ramuz sobre l'absurditat de les guerres, però també subratllen una idea que contradiu el concepte de Sartre segons la qual "l'infern són els altres". En aquest sentit, potser caldria dir que "l'infern és un mateix", cosa que justificaria la presència d'un suposat dimoni, com en el text original de Ramuz, encara que en el muntatge d'Ollé el dimoni parla per boca del soldat, prostrat en un llit d'hospital i en estat de coma irreversible.

Una ubicació massa gran

El punt de partença, doncs, és bo, però el resultat global es queda a mig camí. Què és el que no funciona en aquesta 'Història d'un soldat'? En primer lloc, la ubicació en un espai tan gran com l'auditori a l'aire lliure del Castell de Peralada, perquè el muntatge d'Ollé tendeix a la contenció, al minimalisme, a la proximitat i a escoltar les paraules adaptades del text com si fossin un xiuxiueig. Si afegim que una bona part dels espectadors no anaven gaire ben informats sobre el que anaven a veure, és fàcil deduir que la fredor es va imposar en la recepció del muntatge.

Formalment, l'espectacle té una qualitat indiscutible, començant per la feina de l'Orquestra Simfònica Camera Musicae, reduïda aquí, i d'acord amb la partitura stravinskyana, a un septet. Ben conjuntats i seguint el caràcter grotesc de l'obra original, els músics integrants de la formació catalana van exhibir una sonoritat molt pertinent i amb resultats més que òptims.

A tot això, cal afegir l'excel·lència visual del vídeo dissenyat per Emmanuel Carlier i l'escenografia i vestuari de Lluc Castells, molt d'acord amb la proposta dramatúrgica. I no cal ni dir que aquest muntatge focalitza el treball actoral en un únic intèrpret (ben agombolat per sis figurants), en aquest cas Sébastien Dutrieux, que assumeix els rols de narrador, soldat i diable. Dicció pulcra, netedat del discurs i sàvies pauses dramàtiques van fer de l'espectacle un pulcre exercici actoral. Al final, una sensació de desencís i de convenciment a mitges semblava planar a l'auditori del Castell de Peralada.

Més continguts de