'La maldición': un 'reboot' previsible de la franquícia de l'esglai

Direcció: Nicolas Pesce. Guió: Nicolas Pesce i Jeff Buhler a partir del guió de Takashi Shimizu. 93 minuts. Estats Units i Canadà (2019). Amb Andrea Riseborough, Demian Bichir, Betty Gilpin i Lin Shaye

A La maldición trobem dues històries de terror. Una, la que explica la sinopsi oficial, sobre el fatídic destí que lliga diverses persones que trepitgen una casa on es va cometre un crim brutal. L’altra, la que revelen les imatges, és la desaparició de Nicolas Pesce, un director que es postulava com un jove talent del terror independent nord-americà i que, a l'afrontar el seu primer projecte mainstream, s’anul·la triant sempre el camí més obvi cap a l’ensurt. Sent justos, cal dir que Ju-on, la saga japonesa en què s’inscriu La maldición, mai va ser un territori propici per a la subtilesa: a través d’una munió de seqüeles i remakes, el seu creador, Takashi Shimizu, es va dedicar a jivaritzar la dramatúrgia del relat, entrecreuant vinyetes on els personatges resultaven víctimes intercanviables de la còlera d’ultratomba de Kayako, assassinada pel seu marit. A la versió de Pesce és una dona nord-americana qui torna del Japó encomanada de la maledicció, i es converteix en un espectre turmentador, com si estigués encarnant l’obertura d’una franquícia internacional de l’esglai. Però el film minimitza el comentari polític –tot i acostar-se de manera ambigua a qüestions com la violència de gènere, l’avortament i l'eutanàsia– i s’interessa per traslladar la iconografia del J-horror a l’escenari ocre del gòtic nord-americà, desplegant sordidesa gore com a substituta de l’estil en la posada en escena.