'Vienna blood': un Sherlock freudià i secessionista

'Vienna blood'

Stephen Thompson per a BBC Two. En emissió a #0 de Movistar+

A l'inici del primer episodi de Vienna blood, Max Liebermann (Matthew Beard), un jove doctor deixeble de les ensenyances de Sigmund Freud, porta la seva promesa Clara (Luise von Finckh) a veure el Fris de Beethoven de Gustav Klimt. Max admira aquella pintura convulsa com un malson, plena d'“imatges de follia i desitjos prohibits”. La contemplació de l'obra és també la seva manera de constatar que Clara no comparteix la seva fascinació per una nova forma d'entendre l'art en què els pintors “ja no es conformen amb pintar-te tal com ets, amb les teves millors gales”. La mentalitat del metge es mou al ritme dels nous corrents. Max ha començat a treballar amb Oskar Reinhardt (Jürgen Maurer), un policia veterà i una mica sabatot amb el qual acaba establint, com manen les regles del gènere, una fructífera relació complementària.

A partir de les novel·les de Frank Tallis, aquesta sèrie coproduïda entre el Regne Unit i Àustria ens brinda un seguit de relats criminals i detectivescos amb la Viena de principis del segle XX com a teló de fons. El jove metge freudià es presenta com un antecedent dels experts en perfils criminals que ofereixen una perspectiva moderna a la investigació policíaca. Liebermann no es fixa tant en les presumptes proves com en els possibles motius per a l'assassinat. Però si els escenaris de la sèrie són vienesos, el detectiu és molt britànic. No només perquè a Vienna blood tothom parla en anglès, també els intèrprets germanòfons. Max actua en part com un Sherlock de principis de segle, amb el seu tarannà segur, elegant i agosarat, i la metodologia basada en el raonament en el seu cas d'arrel psicoanalítica. Al seu costat, Oskar és el company clàssic i honrat amb qui s'acaba entenent en un vincle de parella professional no exempta de cert humor.

La primera temporada de Vienna blood es compon de tres episodis d'hora i mitja que aquí es presenten cadascun en dues parts. Fa goig com la sèrie explota, a través d'una ambientació molt acurada, l'imaginari vienès de l'època o posterior. La primera història acaba en una cabina de la roda del Prater, en un esplèndid homenatge a El tercer home, el film de Carol Reed que encalçava els romanents monstruosos a la Viena de després de la Segona Guerra Mundial per les clavegueres de la ciutat. El segon episodi, en canvi, podria funcionar com una novel·la de Stefan Zweig o d'Arthur Schnitzler, o com qualsevol de les esplèndides adaptacions que en va dur a terme Max Ophüls, per com explora el vessant menys romàntic dels festeigs per part de militars, els duels a l'alba i els cercles artístics. I de passada homenatja a la seva manera La flauta màgica de Mozart (el contemporani Gustav Mahler també té una petita aparició en un episodi). I la sèrie l'encerta en atorgar un oportú punt de vista a Clara, la promesa convencional de Max que veu com el seu promès cau fascinat davant l'arquetip de dona misteriosa. La tercera història podria ser una relectura més lleugera de Les tribulacions del jove Törless de Robert Musil per com plasma la crueltat envers els dèbils com un ritual d'adolescència convertit en tradició en una escola militar d'elit.

Vienna blood no explora el vessant més excessiu i pulp de tots aquests imaginaris com sí que feia la també molt gaudible Freud. Però és un bon exemple de serial detectivesc gens original però amb amb molta classe, que sap moure's sense sortir dels llindars de l'entreteniment per aquells referents autòctons que mostren la cara més fosca d'Àustria més enllà dels valsos i els cafès imperials.