MEMÒRIA HISTÒRICA

Les deportades als camps d’extermini: víctimes d’un doble oblit

Barcelona Novel·la Històrica recorda Neus Català i Conxita Grangé

Quan Neus Català va parlar per primera vegada de la seva experiència al camp d’extermini de Ravensbrück a Montserrat Roig, la periodista va quedar sorpresa que ningú no li hagués donat notícia abans de les deportades. Quan Carme Rei-Granger, neboda de Conxita Grangé, una altra supervivent de Ravensbrück, tornava de Tolosa de veure-la, en ple franquisme, la família, un cop travessada la frontera catalana, l’advertia: no havia de parlar amb ningú d’aquella visita. Són dues situacions que il·lustren el doble oblit que van patir les deportades catalanes als camps nazis: per ser dones i per viure sota la dictadura de Franco.

Així ho van recalcar ahir a la Biblioteca Jaume Fuster en l’acte que el festival Barcelona Novel·la Històrica va dedicar a Neus Català i Conxita Grangé, les dues mortes aquest any. Hi van participar Carme Martí, autora de la novel·la sobre Català ( Un cel de plom ), la periodista Sílvia Marimon i la mateixa Carme Rei-Granger. Moderades per Valèria Gaillard, que ha traduït La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo -una altra deportada que va recollir testimonis dels camps-, van evidenciar algunes particularitats de l’experiència de les deportades.

“Cada experiència és irrepetible; les dones sí que intenten recollir el testimoni de les companyes, la sensació de col·lectiu i amor cap a altres dones és més explícit en elles”, va ressaltar Marimon. Tal com va recordar Martí, el 1984 Neus Català va recórrer França i Espanya a la recerca de testimonis de deportades, amb totes les dificultats de l’època per aconseguir “trobar-les”. Català li va explicar els llaços de “solidaritat” que van crear les dones als barracons; algunes feien de mares a les més joves: “Ella va fer de mare d’una noia i van mantenir amistat tota la vida i l’han continuat les filles”, va dir Martí.

Conxita Grangé, coneguda i honorada a França, on va ser membre de l’associació de deportats i de guerrillers, explicava en les seves xerrades per a escolars que les dones als camps “havien patit molt més pel fet de ser dones”. El testimoni de la neboda, que ara és membre de la junta de l’Amical de Ravensbrück, permetia apreciar un altre tall abismal: el que va fer la dictadura franquista per soterrar la memòria dels deportats, a diferència de França, que l’ha reconegut.

Més continguts de