Dimitris Papaioannou: “La feina de l’artista no és detectar el que farà gaudir el públic”

BarcelonaDimitris Papaioannou (Atenes, 1964) escriu les obres mentre assaja i fins que no les ha enllestit no veu amb claredat què vol transmetre. Seguint aquest procés, s’ha convertit en un referent de l’art visual contemporani. La seva última creació, The great tamer (El gran domador), s’instal·la demà al festival Grec amb les entrades exhaurides.

A què s’enfronta el gran domador del títol?

Doma el temps, mesurat com el punt precís de la nostra mort. L’arrel de la filosofia és la plena consciència de la mort. L’espectacle és una celebració una mica estranya d’un funeral, amb certs elements melancòlics i d’estranyesa. També hi apareix un flux provocat per elements masculins i femenins. M’interessava abordar la manera amb què ens enfrontem a la gracilitat humana, com la monumentalitzem i com la destruïm.

El muntatge s’alimenta d’imatges i il·lusions visuals. D’on surten?

Del procés de jugar com si fos un nen, de la meravella i admiració pròpia dels infants. També de la descoberta d’una cosa que en semblava una altra. Té molta relació amb les associacions visuals que ens fem a la nostra ment i que nodreixen l’energia de la fantasia. Tot i això, els meus espectacles no són per a nens. Hi ha una enorme quantitat de sensualitat, sexualitat, nuesa i emocions barrejades.

L’obra no té text, de manera que les impressions del públic provindran únicament de la seva mirada particular sobre l’espectacle. Com l’influencia això a l’hora de treballar?

Treballo en un estudi amb cossos i elements que interactuen. N’agafo els moviments més encantadors que provenen dels detalls i que tenen un significat. Espero que l’espectacle sigui prou clar i obert perquè tothom hi trobi el seu espai. El que més m’interessa és l’experiència personal de cadascú i com la gent reacciona emocionalment, tot i que això no afectarà el que jo penso de l’obra. No crec que la feina de l’artista sigui detectar què farà gaudir el públic. Tampoc crec que els espectadors sàpiguen què els farà gaudir.

És la primera vegada que utilitza música en una obra. Per què?

Quan vaig començar, em vaig autoimposar la condició de no fer-la servir, però les condicions hi són per trencar-les. Ara em trobo en un procés d’alliberament personal. Vaig lluitar molt contra mi mateix amb aquesta decisió però al final va funcionar. I mira que utilitzo la música més banal del món, és gairebé un acudit. Però funciona.

El color negre i els jocs amb els clarobscurs són molt presents al muntatge. Per què?

És una solució inevitable. Si fas teatre i no vols treballar amb una tela de fons, has d’enfrontar-te a la foscor. Suposa un problema visual i filosòfic, un repte. Però em permet imaginar-me que el fons és un full negre sobre el qual deixen un traç blanc els cossos dels intèrprets.