BarcelonaDolo Beltrán (Sant Boi de Llobregat, 1974) va debutar en solitari amb Copilotos (2017), un disc frontissa entre l'etapa amb Pastora i un futur que no s'ha concretat fins que ha publicat l'àlbum Moonlight (Escena Music, 2021). Dolo, sense cognom a la portada del disc, ha trobat en els productors Flavio Rodríguez i DJ Muly els còmplices ideals per actualitzar la seva proposta musical. La presentació en directe serà el 24 de maig al Teatre Victòria de Barcelona.
Què ha passat entre 'Copilotos' i 'Moonlight' perquè decidissis fer aquest canvi musical?
— Sincerament, ho necessitava. Copilotos venia després de tota l'etapa amb Pastora, i evidentment ni vull ni puc fugir-ne, perquè la veu ja et porta cap allà, però ara volia començar una etapa, necessitava reinventar-me una mica musicalment.
Això fa que optis per una música electrònica diferent a la que havies fet servir abans.
— Sí. Estava molt ficada en estils com el trip-hop, una cosa molt de finals dels 90 i principis dels 2000, i volia agafar una altra estètica electrònica, més actual. Per això vaig buscar productors que estiguessin treballant amb les músiques urbanes. Però tampoc volia disfressar-me. No volia posar-me un vestit que no em quedés bé.
¿Ja coneixies els productors Flavio Rodríguez i DJ Muly?
— No, però va ser com si els conegués de tota la vida perquè vam connectar de seguida. Compartim generació i tenim referents molt semblants, no només musicals sinó també televisius, de cinema... M’ho he passat superbé amb ells. Si em preguntessin per tres moments de felicitat de la meva vida, un seria la feina a l’estudi amb ells.
En un vers de 'Happy hour' cantes: "He arribat al límit de mi". ¿T’ha passat mai, això?
— Crec que no. Crec que tinc més límits.
I pel que cantes a 'Lo mejor de todo', tens molta nostàlgia de les festes del passat.
— No soc gaire de celebrar aniversaris perquè tinc mala sort. Quan vaig fer-ne 40 ho tenia tot organitzat i el mateix dia em truquen i em diuen que tancaven el restaurant... Tanmateix, per als 45 vaig voler fer una festa i vaig llogar una casa perduda al mig del no res, i pràcticament vam fer una festa gitana: vam estar-hi tres dies. I aquesta cançó, Lo mejor de todo, la vaig fer al cap d’una setmana de tornar de la festa. La lletra recull sensacions com ara que teníem 45 anys però vam sentir-nos com si en tinguéssim 20. A més, hi vam anar sense els fills. I érem gent que feia molt de temps que no ens vèiem en aquesta tessitura, perquè sempre vas a dinar amb els nens o quedes al parc... Va ser tres o quatre mesos abans que ens confinessin, i tot els meus amics estan superagraïts a aquella festa. Sí, per això es diu Lo mejor de todo: amics, barbacoa, piscina... va ser molt xulo.
I per compensar que va ser una festa sense fills, al disc dediques la cançó '500 noches' al teu fill Mauro.
— [Riu] A Copilotos, quan encara no havia nascut ell, hi havia una cançó titulada Verte llegar, i ara es mereixia una cançó dedicada a ell, a qui per fi va arribar.
Tanques el disc amb 'Barna 98'. Què va passar a Barcelona el 1998?
— Per una banda hi ha una lletra d’una cançó que jo havia compost. I ells tenien una base. Vam decidir ajuntar-les, i el resultat era molt house. Cap al 1998 jo treballava a clubs com La Terrrazza i Octopussy, i el tema era com un petit homenatge perquè tots tres vam viure aquella època, quan jo vivia al Raval, al passeig Marítim de Barcelona hi havia bars que eren l’hòstia i teníem la sensació que la ciutat era nostra. Ara ha canviat molt. Segurament un xaval que ara viu a Barna té els seus racons, però jo amb 45 no els trobo. Volia fer un homenatge a aquella Barcelona. Quan jo treballava en aquells llocs, hi sonava aquest house. Ara visc a Arenys de Mar i és diferent, esclar.
Per què 'Moonlight' com a títol del disc?
— Allò que et deia de referents compartits amb el Flavio i el Muly... Estàvem gravant i tota l’estona xerràvem de sèries de televisió, que sembla que s’hagin inventat ara. Quan em vaig trencar el braç en un accident de moto amb la Carol López, vaig estar un temps a casa. Era quan es compraven les sèries a la Fnac, i em vaig comprar Luz de luna, la sèrie amb la Cybill Shepherd i el Bruce Willis. Quan estàvem gravant a l’estudi, hi havia molts sons que em recordaven aquella sèrie, com els de la cançó Vistas aéreas, que és molt dels anys 80. I al final vaig pensar que Luz de luna seria un bon títol. El que passa és que si no tens una edat i no coneixes la sèrie, Luz de luna et porta al món dels encens, a la cosa més hippy. Aleshores el vaig posar en anglès, Moonlight. És un homenatge a la sèrie i al seu so.
Paral·lelament a la música tens una carrera teatral. Fa poc vas estar al Lliure amb 'Bonus track', de la Carol López, i ara al Teatre Gaudí amb 'La millor nit de la teva vida', de Jordi Silva.
— Abans de Pastora treballava en teatre: amb la Companyia General Elèctrica del Roger Bernat i el Tomàs Aragay, amb Mario Gas, amb Carol López, amb l’Àlex Rigola... i llavors va arribar Pastora. No és que triés, però, esclar, on donen de menjar bé t’hi quedes. I em vaig quedar allà, tot i que sempre he intentat compaginar música i teatre. I ara he empalmat aquests dos projectes i estic encantada. El que m’agrada del teatre és aquesta cosa de no tenir responsabilitat creativa; bé, del meu personatge sí, però jo arribo allà i em diuen com és el vestuari, quin és el decorat... per a mi és superrelaxant. Ara, també és molt difícil, el teatre. Amb la música ets lliure a l’escenari, et pots moure com vulguis, si t’equivoques ho dius, ets tu mateixa... En canvi, en el teatre si t’equivoques en una coma et cagues en tot; requereix una superconcentració. Això em fascina, del teatre, però és dur, i vas al revés de tothom: quan els altres estan a casa relaxats, tu has d’anar a treballar dissabte a la tarda, diumenge... A mi el teatre m’apassiona. De fet, quan era petita i em preguntaven què volia ser, sempre deia "actriu de teatre". No de cinema, de teatre, perquè volia estar a l’escenari, i la veritat és que tota la vida estic a l’escenari.
