Les dones guerreres i emprenedores del 1700

BarcelonaDurant el setge de Barcelona del 1705, a principis d’octubre, les dones del barri de la Ribera van liderar una revolta. Desesperades per la repressió del virrei Velasco, van sortir al carrer i van instigar els homes amb els crits: “A les armes”, “Viva la pàtria” i “Viva Carles III”. No era excepcional. Moltes vegades eren les dones les que sortien a primera fila de la lluita urbana. A vegades, ho feien amb les mans buides. D’altres arreplegaven pedres o amagaven bastons sota les faldilles.

A principis del segle XVIII, en una societat patriarcal, també hi va haver dones espies. I dones emprenedores, com la vídua Torres, que va tirar endavant una fàbrica de passamaneria en uns moments complicats: l’inici del setge. De totes elles parla Les dones. Barcelona 1700 (Ajuntament de Barcelona), l’onzè volum de la col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700, coordinat per Albert Garcia Espuche i en què totes les autores són dones.

En la societat del segle XVIII era molt difícil escapar del control de marits i pares. Però al llibre s’expliquen les estratègies que moltes d’aquestes dones feien servir per saltar-se les regles. “Separar-se oficialment era gairebé impossible, però les dones feien servir subterfugis. Quan l’esposa era la que demandava el marit, era segrestada -explica una de les autores del llibre, Isabel Pérez Molina-. Es posava sota la custòdia del tribunal en un convent o en una casa que protegís el seu honor. Es feia per evitar que la dona rebés represàlies del marit. Moltes vegades aquests segrestos eren a perpetuïtat. Les dones utilitzaven aquest recurs com a forma de resistència”.

“Eren molt importants les xarxes de solidaritat femenines. Als testaments moltes vegades es deixava part del patrimoni a veïnes i parentes. També als judicis declaraven moltes dones ajudant la demandant. Algunes famílies no haurien sobreviscut sense aquestes xarxes”, assegura Pérez. Un dels àmbits en el qual les dones van anar molt més enllà del que marcaven les normes escrites van ser els negocis. La vídua Pujol va obrir un hostal a casa seva després de la mort del marit, un mercader especialitzar en sal. Moltes altres dones sostenien la família treballant com a revenedores. Als gremis, les dones eren moltes vegades assistents del marit en l’ofici. “Les dones treballaven també a la impremta, a les mines, a la construcció, eren sabateres, forneres..., però el que estava absolutament prohibit, a excepció de les reines, era tenir un càrrec públic”, destaca Pérez. Al segle XVIII una peculiaritat del treball de les dones era l’inherent flexibilitat i les seves habilitats per crear xarxes i contactes per proveir i subsistir. Moltes vídues, però, queien en la pobresa i la marginació.

En aquella època les dones van perdre en educació. “Va baixar la qualitat, i les dones il·lustrades eren humiliades, sobretot per autors masculins que en feien sàtira. Com Molière, que va publicar Les precioses ridícules,o Quevedo ”, recorda Pérez. Les dones, a Catalunya, tampoc tenien dret a fer-se càrrec dels infants. “Aquí, a diferència del regne d’Aragó, es recomanava que les dones, en el cas de quedar-se viudes, no fossin les tutores legals dels seus fills”, afegeix Pérez.