CINEMA
Cultura 26/02/2017

Un, dos, tres... ‘La La Land’!

La coreògrafa Mandy Moore revela les interioritats dels balls de la pel·lícula favorita dels Oscars

GIA KOURLAS (The New York Times)
5 min
Un, dos, tres... ‘La La Land’!

Nova YorkLa coreògrafa Mandy Moore estava sota pressió. Però no era perquè estigués rodant una escena amb 30 ballarins, 100 extres i prop de 60 cotxes a la rampa de sortida que connecta dues de les grans autopistes de Los Angeles.

Traffic -un esclat de cel i color, amb ballarins saltant dins i fora dels cotxes i girant entremig dels vehicles- obre amb una explosió el film musical de Damien Chazelle, La La Land. Amb 14 nominacions, és la pel·lícula favorita de la 89a edició dels Oscars, que se celebrarà aquesta nit. I el número inicial del film havia de ser una invitació per entrar en un món on la música i la dansa estan recosides amb la voluntat, tan de la vella escola, de fer perdre el nord als espectadors. Moore deixa escapar un riure de pànic quan recorda la magnitud de l’escena: “Aquest número havia de ser el pont cap al nostre món -explica-. La meva principal por era expulsar els espectadors del musical en els primers tres minuts i que tothom marxés de la sala”. Era important, afegeix, que el públic “entengués que els personatges eren gent real, somiadors reals, i que actuarien de la mateixa manera que ho fan les persones de carrer, no com ballarins entrenats”.

Atrapats en l’embús de trànsit hi ha els protagonistes del film: la Mia, una aspirant a actriu interpretada per Emma Stone, i el Sebastian, un músic de jazz encarnat per Ryan Gosling. A mesura que La La Land avança, ells es debaten entre l’amor i l’ambició mentre canten i ballen per Los Angeles: ballant claqué durant una posta de sol dalt d’un turó, movent-se al ritme d’un vals entre les estrelles d’un planetari i lliscant en un número exuberant de fantasia que evoca el ballet d’ Un americà a París.

Stone i Gosling no són ballarins professionals. I no passa res. La La Land celebra l’amateurisme: què passa quan una persona normal entra en un món de fantasia? La mateixa Moore, que ha treballat en talent shows com So you think you can dance i Dancing with the stars, va ensenyar a ballar a Stone i Gosling. És una coreògrafa amb experiència. Ella va crear l’hilarant número musical de la pel·lícula El lado bueno de las cosas, protagonitzada per Jennifer Lawrence i Bradley Cooper. Però a La La Land, un musical complet, el llistó estava més alt.

Gravar en una sola presa

A Chazelle li va costar temps trobar el coreògraf adequat. “Necessitàvem algú que estigués còmode amb les variants de la dansa moderna i els balls populars, però que alhora tingués experiència en el món del ballet”, explica. A més, volia una persona que apreciés Fred Astaire i Ginger Rogers i els ballarins i coreògrafs Gene Kelly i Michael Kidd. “Buscàvem algú que ja hagués treballat amb càmeres i que tingués experiència amb ballarins no professionals. Mandy Moore va resultar ser aquesta persona”, assenyala el director. Una de les feines de la coreògrafa va ser practicar amb Stone i Gosling. Van treballar les bases del claqué, els balls de saló i el jazz posant el focus en “els valsos i els ritmes i aprofundint en les pautes i els exercicis de coordinació”, precisa Moore. “Vaig provar d’inculcar-los la passió d’aprendre a ballar, perquè sabia que la meva feina aniria més enllà d’ensenyar-los només quatre passos”. De fet, les converses inicials entre Moore i Chazelle es van centrar en la importància que tenia per als personatges endinsar-se sense problemes en els balls, que es van filmar en una sola presa utilitzant llum natural.

Mentre treballava amb els actors, va començar a pensar com s’havien de moure la Mia i el Sebastian. La música la va ajudar. Durant les classes amb Gosling, Moore va posar temes de Frank Sinatra. “Una nit estàvem ballant claqué i ell va fer una mena de moviment arrossegant el peu -recorda la coreògrafa-. Aleshores vaig pensar: «Aquest és en Sebastian!»”. Amb Stone, la banda sonora que utilitzava era de Haim, un grup de rock format per tres germanes. “Al principi fèiem passos senzills, com ara grapevines, girs de pivot o bàsics de jazz, i vam topar amb un moviment. Cada vegada que l’Emma el feia semblava que digués: «Em sento com si formés part d’un grup de noies»”. Va ser una de les primeres vegades que va veure Stone deixar-se anar amb un moviment. “Em vaig adonar que per a ella era una repetició. Només necessitava incorporar-lo al seu cos per convertir-se en l’ànima lliure i bonica que és la Mia”, afirma.

Per a Moore, evolucionar des dels moviments quotidians fins als passos de ball era una manera de connectar amb els espectadors. “¿Com t’ho fas perquè els personatges passin de caminar a fer un chassé, apunta. El procés s’exemplifica en l’escena en què la Mia i les seves companyes de pis es preparen per sortir de festa. Inspirat en l’escena I feel pretty de West side story, en aquest número musical les dones transformen els seus gestos quotidians en moviments expansius.

Sense buscar la perfecció

Els actors sempre es van mostrar molt predisposats. “No em pensava que em dirien: «D’acord, explica’m què que he de fer»”, admet la coreògrafa. Al número del duet del turó (el preferit de Chazelle) hi ha una sensació de generositat entre Gosling i Stone. “L’escena no és perfecta de cap manera, però mai vam donar per fet que ho havia de ser”, diu Moore, que considera que el número “hauria perdut part del seu encant i proximitat als espectadors si hagués sigut absolutament perfecte”. Els errors no són errors per a Chazelle, especialment si li permeten aportar naturalitat. “Les persones com el Ryan i l’Emma són grans estrelles de Hollywood que intimiden pel seu atractiu”, reconeix el director, que va voler abraçar el seu glamur i, alhora, mostrar la seva vulnerabilitat. “Estava convençut que si els treia fora de la zona de confort, el públic podria sentir que els protagonistes eren persones humanes”, assenyala.

Moore va aprendre molts estils de ball mentre vivia a Colorado, on va estudiar amb Kim Delgrosso a la Summit School of Dance de Breckenridge. Quan tenia 18 anys es va traslladar a Los Angeles amb “500 dòlars en una maleta”. La coreògrafa fa responsable Delgrosso d’haver-la encoratjat a crear els seus propis balls. “Sempre he pensat que has d’idear els teus propis moviments”, diu. Malgrat que les seves coreografies són presents en molts llocs, el seu nom no és conegut. “Crec realment que la dansa i les coreografies poden ser molt etèries per a la gent. No saben exactament com s’ha creat o qui hi ha darrere. Però no m’agrada estar al davant de les càmeres”, afirma la coreògrafa, que defensa que “és bonic deixar que la feina parli per si mateixa”.

stats