67È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE BERLÍN

Els dubtes de Giacometti i el martiri d’un crític

La Berlinale aplaudeix el ‘biopic’ ‘Final portrait’ i la comèdia austríaca ‘Wilde Maus’

El 1964, mentre s’estava a París, l’escriptor i crític d’art nord-americà James Lord va rebre una oferta que no podia rebutjar: posar per a Alberto Giacometti. Només tenia un parell de dies abans de volar de tornada a Nova York, però, segons l’artista, el retrat seria cosa d’un parell d’hores. Setmanes després, Giacometti continuava sense rematar el retrat. “¿Quant temps més pot durar?”, inquiria Lord. “No ho sé. Per sempre, potser”, responia l’artista.

Final portrait, que ahir es va presentar a la Berlinale, encaixaria molt bé al veterà cicle de la Filmoteca Per amor a l’art. S’acosta a la figura de Giacometti cenyint-se a un període curt del final de la seva vida i l’observa des del punt de vista extern de Lord, tan fascinat pel procés creatiu de l’artista com finalment esgotat pels seus dubtes. “No me l’imaginava tan insegur”, li etziba Lord. “Quan era jove em creia que ho podia fer tot però ara que soc vell sé que no puc fer res -replica ell-. Això és el que em manté en marxa”.

Geoffrey Rush, magistral

“No m’interessen els biopics, només els segments, perquè paren atenció als detalls”, afirmava el director, el també actor Stanley Tucci. “El període que retratem és molt breu però funciona com un microcosmos que conté la vida de Giacometti, tot el seu caos i la complexitat de les seves relacions”. Interpretat magistralment per Geoffrey Rush, Giacometti se’ns presenta com un home obsessionat amb la seva obra, immers en una batalla eterna per capturar la bellesa; per damunt de les convencions morals, manté una relació amb una prostituta sense amagar-se de la seva dona i menysprea els diners fins al punt de guardar de qualsevol manera feixos de bitllets al seu taller. Quan Lord pregunta per què no els porta a un banc, ell respon que nose’n refia. “Però si ets suís!”, exclama el crític. “Precisament”, replica Giacometti.

En el paper de Lord, Armie Hammer fa els possibles per no desentonar, però per molt que s’hi esforci, fa més fila d’heroi d’acció que de refinat crític d’art. Quan Giacometti li diu que fa cara de bèstia, estem d’acord amb ell. Hammer reconeixia ahir la jerarquia del film: “Essencialment, faig d’un paio que s’asseu davant d’un dels seus ídols i gaudeix veient-lo treballar, així que va ser molt fàcil d’interpretar, ja que em passo mitja pel·lícula assegut davant del Geoffrey gaudint de la seva interpretació”.

Potser el més interessant de Final portrait és el focus en la idea de l’art com a procés que no necessàriament té un final, concepte avui dia acceptat -i no només en l’art, també en el cinema i la música- però trencador en l’època de Giacometti. Potser per això, en sintonia, la pel·lícula tampoc acaba de tancar gaire la història i evita posar un llaç al final. Un desenllaç lleuger, sense revelacions ni epifanies, que acaba sent el més modern de la pel·lícula.

L’orgull d’una professió en crisi

I si el crític d’art de Final portrait acaba entenent per què la dona de Cézanne sovint se sentia com una poma, el crític de música clàssica que protagonitza Wilde Maus experimenta un calvari en tota regla que comença amb el seu acomiadament del diari on feia 25 anys que treballava. El seu orgull no li permet explicar la notícia a la seva dona, així que acabarà deambulant per la ciutat sense res a fer, venjant-se del seu antic cap amb petites malifetes i dirigint una atracció de fira amb un antic company d’escola.

Aquesta tragicomèdia austríaca, un pèl allargada però plena de mala llet i patetisme, va regalar un acudit involuntari quan el protagonista lluita per mantenir el seu lloc de treball i afirma “Els meus lectors protestaran”, un comentari que va ser rebut amb una rialla escèptica pels crítics acreditats que diu molt de l’optimisme de la professió.

Més continguts de