Cultura 08/05/2021

La Trinca: “En aquella època fotíem el camp per la finestra i ara aniríem al jutjat”

8 min
La Trinca en una imatge d'arxiu

BarcelonaMés de cinquanta anys després de la sortida al mercat del seu primer disc, La Trinca reedita els 10 primers títols en una capsa, de Tots som pops (1969) a Vestits de milionaris (1977), que inclouen temes com Mort de gana, Mollerussa, mon amour, Coses de l’idioma o Festa major. Per Sant Jordi en van llançar 5.000 i ja s’han exhaurit. Ens trobem amb Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual –per ordre d’aparició al Zoom– per parlar virtualment, tot i que, com a majors de 70 anys, em diuen que estan vacunats. A Mainat també li preguntaré com està el tràngol judicial vinculat a la seva exparella: “Malament. Però també estic vacunat".

Els membres de La Trinca en una conversa per Zoom

Trincos o extrincos? ¿La Trinca encara existeix?

Josep Maria Mainat: La Trinca existeix i existirà sempre. Mai hem fet un concert de comiat, ni hem dit que ens retirem. De fet, no sabem quin va ser l’últim concert perquè un dia vam deixar d’actuar per fer un programa de televisió, vam pensar que a l’estiu tornaríem actuar i vam tornar a la televisió.

L’última actuació va ser en un míting de Junts pel Sí.

Mainat: És veritat, hi ha hagut aquestes coses esporàdiques, com el dia que vaig fer 70 anys. Però per tornar tenim dos problemes: un és que has d’estar molt en forma i l’edat no perdona –jo ho podria fer però no sé si en Toni l’aguantaria– i l’altre és la falta de voluntat d’en Toni.

Toni Cruz: Jo els vaig dir: "Voleu que sortim? Comencem amb gimnàstica demà a les 8 del matí. Preparem el cos durant 6 mesos i després fem cançons". S’ha d’estar preparat per aguantar el que feia La Trinca a l’escenari. Els veig a ells dos i què vols que et digui.

Mainat: El Serrat es posa dret davant d’un micro i ja està. Nosaltres no! Ballem, saltem, ens disfressem de dones. No només no podem fer una actuació gaire llarga, és que podríem quedar patètics.

Cruz: Quan teníem 40 o 45 anys un dia anàvem amb autobús per les Espanyes i ens vam mirar i ens vam dir: “¿Tu et veus cantant La patata amb seixanta anys? Oi que no? No. Comencem-nos a bellugar per buscar una altra feina”. I ara tenim 70 anys!

Què creieu que activen, les cançons de La Trinca? Quina és la clau?

Mainat: Algunes cançons són excessivament actuals. La lletra podria estar feta fa poc, i no és que me n’alegri, em fa pena. Que cançons del començament de la Transició encara siguin actuals vol dir que no hem solucionat aquests problemes. La música sempre va ser només una eina per fer entrar la lletra i per això havia de ser fàcil d’escoltar, recordar i que animés la gent.

De tota manera, la faixa... no està de rebaixa. ¿Els fabricants de faixes estan optimistes?

Mainat: Els faixistes de Madrid sembla que sí. De tota manera, més que feixisme darrere l’Ayuso el que hi ha és trumpisme, populisme, dir el que la gent vol sentir. No sé si això es traduirà en un canvi a Espanya perquè a Madrid, des del primer alcalde, tot han sigut governs del PP; vol dir que és una tendència dels votants de Madrid, no dels madrilenys, que n’hi ha molts que no voten.

També hi ha lletres que han encaixat amb cadascun dels moments del processisme. ¿Avui en dia el Corasón loco aconseguiria més unitat que els partits? Com veieu el moment?

Cruz: Abans hi havia una unitat que englobava més gent. Ara cadascú va pel seu compte i podem tenir problemes seriosos. Portem tres mesos parats sense govern. L’endemà de les eleccions s’hauria d’haver format govern entre dos o tres o els que siguin, si la cosa més important hagués estat Catalunya i no els seus partits.

Mainat: Sobretot per la desmoralització de la gent.

Cruz: És una imatge de poca seriositat, és una vergonya. I al mateix temps no sé qui es pensen que són: aquesta gent està al servei del poble. Si del que parlem és de Catalunya és molt fàcil posar-se d’acord. En Mainat, en Pascual i jo ens posem d’acord encara que pensem diferent: agafem els 4 o 5 punts més importants els ajuntem i anem per aquests, i ja ens barallarem d’aquí dos anys. Que se’n vagin tots. Això passa amb una empresa i ensorren l’empresa. Ens n’anirem a la merda. En aquests moments s’estan discutint moltes coses, el Brexit, el covid, l’economia... Hi ha d’haver algú que mani seriosament i de veritat.

Mainat: Han de fer un govern ràpidament.

Cruz: La gent està absolutament emprenyada. No vull pensar què passaria si hi haguessin eleccions. Però ara ens n'hem anat del tema.

No, perquè la crítica política era un dels emblemes de La Trinca.

Cruz: Sabies qui tenies al costat i contra qui anaves.

Miquel Àngel Pascual: Però havies de mesurar les teves paraules.

Ara no?

Cruz: En aquella època fotíem el camp per la finestra i ara hauríem d’anar al jutjat, i tant que sí.

Mainat: Segurament abans acabaríem als jutjats del políticament correcte. Hi ha cançons de La Trinca que són impossibles de fer ara, no per la censura sinó perquè són totalment políticament incorrectes. Però llavors no ho eren o no ens ho semblaven. Avui es fan moltes primeres lectures de l’humor. Una cançó com Bandarra , on insultàvem molt una dona, avui en dia hi haurà grups feministes que dirien que és un insult per a la dona, però a la segona lectura hi ha un tio que és un masclista, un cabró fill de puta, que està fent això i critiquem el tio. Hi ha moltes vegades que no ens han entès. ¿Recordeu quan vam estrenar la cançó del Barça? Ens n'enfotíem de l’eufòria que havia desencadenat que el Barça guanyés una Lliga després de 14 anys i acabàvem fent una broma que ens semblava exageradíssima i que la gent ho entendria com una paròdia que dèiem “Cruyff, Cruyff, Cruyff” com una sardana i “Visca Catalunya lliure, el Barça i en Muntal”... pensant que la gent riuria i la gent s’aixecava dreta i aplaudien entusiasmats.

Aquestes primeres lectures eren la que feia la censura també. ¿No sé si hi havia un punt de joc?

Cruz: Sí. Canviàvem la lletra allà mateix, a fora. Tatxàvem i posàvem una altra cosa. Amb l’Últim tango a Manresa vam canviar la història per una truita a la francesa.

Mainat: Per sort no entenien el català i demanaven les lletres traduïdes i, per tant, traduíem literalment: "Se ha terminado la coliflor. Los fabricantes de corsés se han puesto nerviosos". I passaven. El més fotut és quan el disc estava fet i se n’adonaven, i no el deixaven radiar. Amb això en aquella època, sense televisió, et condemnaven a l’ostracisme. En una ràdio vaig veure un disc de Lluís Llach ple de cel·lo de dalt a baix perquè a ningú se li acudís posar-lo. Nosaltres la vam trampejar perquè no ens prenien gaire seriosament.

La Trinca en una imatge d'arxiu

Però patíeu, realment?

Mainat: Per les sis hores de Canet vam acabar a la comissaria de Via Laietana. Un any fins i tot ens van posar una multa de tres milions.

Cruz: D’un milió.

Mainat: Per banderes il·legals i propaganda de partits il·legals. Però hi va haver una amnistia política i no la vam haver de pagar. El que ens va posar la multa era el governador civil de Barcelona, que en aquests moments és un demòcrata de tota la vida, Martín Villa.

El 1987 convidaríeu Fraga Iribarne a la televisió.

Cruz: Vam treure ¡Ele Manolo! en castellà i a Madrid algú li va demanar què li semblava. Va dir que l’havia ballat molt, tot i que estava prohibida per exemple a la SER. I li vam trucar i va acceptar ballar el pasdoble.

Mainat: Molta gent a l’inici es va esverar molt i ell, que tenia visió de polític murri, va dir que la ballaria.

¿Vau tenir dubtes de portar-lo? Avui pensaríem que és una manera de blanquejar el franquisme.

Cruz: És veritat, però si tu li cantes el que vols i ell balla, és una manera de passar-hi per sobre. Quan li vam fer la cançó al Tarradellas [L’inefable] també va venir al teatre i pensàvem que faria un pitote i quan es va acabar la cançó es va aixecar i es va posar a aplaudir.

Mainat: Un altre polític murri. La millor forma de desarmar una crítica és celebrar-la i no posar-t’hi en contra.

¿Compartiu la visió crítica que avui es té de la Transició?

Cruz: Ara es veu que s’hauria d’haver fet d’una altra manera: han sortit les clavegueres, els feixistes que encara estan amagats, ara no hi ha ningú que digui que va ser exemplar. És mentida. Es va amagat tot.

Mainat: Potser va ser l’única possibilitat perquè és cert que els militars estaven amb les escopetes preparades i la prova és el cop d’estat que hi va haver uns anys després.

Cruz: Al Nou de Trinca hi surt el Setè de Cavalleria i és del 1981. 

Mainat: "Amenacen cada dia que vindrà, si no estam quiets, el set de cavalleria" . Era l’amenaça contínua. El soroll de sabres. La por dels militars, de perdre el que havíem guanyat, era constant. El problema és que fos una Transició. Transicionar d’una dictadura feixista a una democràcia no pot ser. Hauria d’haver estat un trencament. ¿T’imagines una transició del nazisme a Alemanya? No. Si algú aixeca el braç allà comet un delicte.

El mèrit de La Trinca van ser la música i les lletres, però també el sentit de l’espectacle.

Mainat: Els nostres concerts eren un musical, ple de balls, gags, moments visuals. I la majoria de gent de la Cançó anaven amb un micro i una guitarra i feien el seu míting. Nosaltres fèiem una revista. Gràcies a això la transició a la televisió ens va anar molt bé. I vam poder fer entreteniment quan ningú en feia en aquest país, perquè érem dels pocs que teníem experiència. Era un moment d’or: no hi havia productores i apareixien les televisions privades. Crec que hem marcat un estil, veig molts programes que són com els nostres però una mica més dolents.

Com ara quins?

Cruz: Tot l’entreteniment i el món dels concursos. Teníem l’avantatge que veníem d’una orquestra, sabíem fer música, lletres, espectacles, tot. Això a la televisió s’agraïa molt.

Us va temptar passar al musical i la interpretació i no a la tele?

Mainat: La gràcia de la tele és que pots engegar una cosa, fer un patró i anar-te’n i que la faci algú altre cada dia. Aquesta és la diferència amb els bolos, així que fer d’actor no. A nosaltres ens agrada engegar coses.

Cruz: Quan ens vam posar a fer esquetxos a la televisió ja havíem fet petites coses còmiques als recitals però en vam aprendre llavors, sortint per TV3. El primer any vam fer 700 gags. Qui no n’aprengui que vagi a treballar a El Corte Inglés!

Mainat: I no era el mètode Stanislavski.

Cruz: No, era l’aquí te pillo aquí te mato; com tampoc no fèiem un Shakespeare ni haguéssim cantat mai una òpera. Sabíem quins eren els nostres recursos i fins on podíem arribar.

Mainat: Ens va agradar molt la televisió. Mira, havent fet 1.000 bolos ens havien vist un milió de persones. A la televisió sortíem 5 minuts a cantar una cançó amb el Chicho Ibáñez Serrador i ens havien vist 27 milions de persones. No hi ha comparació amb el rendiment que tenen aquells 5 minuts. 

El 1987 vau llançar l’últim disc, però el 2010 vau engegar un concurs per buscar La Trinca del segle XXI. ¿Creieu que tindria èxit avui La Trinca?

Cruz: Els tres que van guanyar van estar treballant un parell d’anys i els va anar força bé.

Mainat: Però cantaven cançons nostres. El que els faltava era un element fonamental: la composició de cançons actuals i adaptades als nous temps. Era nostàlgia pura. D’això es tractava.

Cruz: És que el que funcionava de La Trinca era la idea.

Mainat: I no eren tan bons com nosaltres. [Riu.]

Cruz: Cantaven molt més bé que nosaltres.

Mainat: Fins i tot els que no van guanyar cantaven més bé que nosaltres!

stats