Escudella barrejada al ‘Safari Pitarra’
BarcelonaL’any Pitarra del TNC es tanca amb un Safari de Jordi Oriol i Josep Pedrals que vol copsar el teatre de Frederic Soler, des de la rima fins a l’argument passant pel llenguatge del català que ara es parla, amb una mirada contemporània. No dubtem que els creadors s’han capbussat en la vida i obra de l’autor, que a la funció hi ha algunes espurnes de talent i moments de rauxa ben divertits que s’encenen i s’apaguen. Tampoc es pot qüestionar l’esforç físic que la funció imposa als intèrprets, i que la creació és valenta per la seva lleugeresa i perquè aprofita l’avinentesa per dir el nom del porc als que s’ho mereixen.
La dramatúrgia funciona amb dues branques. Una, la desaparició de l’estàtua de Frederic Soler de la Rambla i, l’altra, la cerimònia d’entrega dels premis Magos. Nao Albet i Marcel Borràs són els fills putatius de Pitarra -tot i que ells no ho entenguin del tot-, a qui porten cap a Madrid per cobrar una herència. Músiques, cançons, màgia, xinesos, molts xinesos, intents de participació del públic, un gos que parla, escuma que cau del cel… tot allò que els directors han trobat a la rebotiga del seu enginy. Però sembla que ningú de l’equip ha estat capaç de dir-los que més no vol dir bo i, al capdavall, ens trobem en una escudella barrejada amb massa ingredients per clavar-li cullerada. L’àpat és pesat i es fa llarg. Aquest safari ens introdueix a la selva de la imaginació com en un conte d’infants, amb les exageracions dels adolescents. Potser amb tres quarts d’hora menys faríem més bé la digestió.
Com deia, tots els intèrprets hi deixen la pell i la suor, però és admirable el treball de Lluís Soler, que passeja l’estàtua amb enorme savoir faire. Malgrat el discutible resultat, és lògic i coherent que el Teatre Nacional faci propostes com aquest invent.
