Còmic
Cultura 02/10/2017

El fabulós món de Josep Palau i Fabre a Llançà

Julià Guillamon i Toni Benages s’acosten a la figura de l’escriptor en el còmic ‘La joia de viure’

Xavi Serra
4 min
A l’esquerra, detall del còmic La joia de viure, de Julià Guillamon i Toni Benages. A dalt, la portada del còmic.

Barcelona“Josep Palau i Fabre era feliç a Llançà”, escriu Julià Guillamon al pròleg de La joia de viure (Males Herbes, 2017), el còmic que ell i el dibuixant Toni Benages han dedicat al polièdric escriptor i assagista en l’any del seu centenari. La felicitat de Palau i Fabre a Llançà, on es va construir una casa a finals dels 50, és patent en la seva rutina tranquil·la, frugal i lliure: banys a la platja, flirtejos amb noies joves, treball solitari i converses amb els amics que el visitaven de tant en tant. Un d’ells era Guillamon, que va tractar Josep Palau i Fabre (1907-2008) durant més de vint anys i va acabar estiuejant també a Llançà.

En Palau i Fabre, suggereix Guillamon al còmic, hi havia una certa tensió entre la soledat en què vivia i l’anhel de companyia. “Era una mena de iogui, un monjo consagrat a la vida intel·lectual. Sempre es queixava que no tenia companya, però alhora estava molt bé sol -recorda Guillamon, comissari de les principals exposicions de l’Any Palau i Fabre-. A més, no s’entenia amb ningú. Tenia un punt de paranoia i de seguida s’imaginava coses que no eren. Era una figura pintoresca, sord com una tàpia, i sempre feia coses estrafolàries. El món canviava però ell no se n’adonava: veia una noia de 17 anys i pensava que se la podia lligar tot i que en tenia 80. Coses així donen per a moltes anècdotes”. Palau havia nascut per ser un personatge de còmic. “Era una mica com Jacques Tati, el Monsieur Hulot de Llançà”, conclou.

La por a perdre la felicitat

La joia de viure fuig de les convencions del gènere biogràfic per plantejar una aproximació lliure i personal a la figura de Palau i Fabre. Travessa èpoques i salta de la realitat al somni per la via de la fantasia. “El llenguatge del còmic permet plantejar una història extremadament realista i documentada i, al mateix temps, una fugida cap al món imaginari dels contes de Palau -apunta Guillamon-.

Aquesta barreja entre el que li passa pel cap i el que viu només es pot fer amb dibuix o animació”.

Aquest anar i venir entre la realitat i la ficció passa per introduir-hi fugues oníriques i digressions: històries eròtiques de l’etapa de París, fabulacions místiques, una recepta de sirena a càrrec d’Álvaro Cunqueiro... “La meva filosofia és que, com més coses hi poses, més interessant -diu Guillamon-. Sempre que tot estigui vertebrat narrativament, esclar. Al còmic hi ha molts detalls meus i del món de Llançà, perquè la gent d’allà se’ls faci seus, com l’aparició del hippy del poble, que és un paio genial i que a més va conèixer Palau”.

El còmic s’estructura en capítols que mostren l’evolució de Palau i Fabre: en el primer té 44 anys, en el segon ja està en la cinquantena, en el tercer enfila els 60... En l’últim, esclar, hi trobem un home octogenari però encara juganer, amb la imaginació desbocada i un desig intens de continuar vivint. “Tenia aquesta cosa de no voler morir-se, de ser jove eternament -recorda Guillamon-. El còmic és una història sobre la felicitat, però sobretot parla de la por a perdre la felicitat”.

Per al guionista es tracta d’un treball molt personal, i no només per l’amistat que va mantenir amb Palau sinó per la seva pròpia relació amb Llançà, on va estiuejar i viure amb la seva família. Un paradís que, com Palau i Fabre al final de la seva vida, també té por de perdre. “La meva dona va patir un vessament cerebral fa nou mesos i, tal com tenim la vida ara, no sé si hi podré tornar, a Llançà -explica-. Per tant, per a mi és una mena de comiat personal d’un món on vaig ser molt feliç. Si no m’hagués passat això no sé si aquesta idea de congelar el temps estaria tan present en el còmic”.

A Guillamon la idea de treballar en el format d’historieta se li acut quan llegeix una obra anterior de Benages, Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols (Males Herbes, 2015), amb guió de Sebastià Roig. “Em vaig tirar a la piscina”, confessa Guillamon, que no tenia experiència en el còmic. L’entesa amb Benages va ser clau: Guillamon li anava passant els guions per capítols acompanyats de nombroses referències, tant de Palau i Fabre i els altres personatges com dels escenaris i objectes de la història, que el dibuixant assimilava amb el seu estil de línia clara francobelga que tant li escau a la història. El material gràfic tampoc va ser un problema, perquè abans que sorgís el projecte del còmic Guillamon ja treballava en una exposició sobre el Llançà de Palau i Fabre que es va poder veure aquest estiu, completada amb material de La joia de viure.

Monzó i Perucho al còmic?

La sintonia entre Guillamon i Benages ha sigut tan bona que tots dos volen continuar explorant les possibilitats que ofereix la cruïlla entre el còmic i la literatura, i ja preparen dos projectes més en forma d’historieta: un seria l’adaptació del Llibre de les cavalleries, de Joan Perucho, i l’altre, La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó. “Al Monzó, que és amic, vaig passar-li algunes coses per posar-li el caramel a la boca, i ens ha donat permís, però hem de parlar amb l’editorial -diu Guillamon-. També vaig ser amic de Perucho, i estaria molt bé fer-ho, perquè el 2020 serà el seu centenari”.

El boom de les biografies d’escriptors en vinyetes

‘Cortázar’

Espectacular i polièdrica aproximació a la figura de l’escriptor. Marchamalo aporta erudició i un coneixement profund de la biblioteca de Cortázar, i Torices, un assortiment infinit de recursos expressius que enriqueixen la narració amb la seva paleta cromàtica, barrejant documents, fantasies i digressions històriques. Una obra que transcendeix la condició d’homenatge.

‘El bebedor’

Hans Fallada va explorar els inferns de l’addicció en la novel·la El bevedor, que relata el trajecte autodestructiu d’un comerciant alcohòlic. En la seva adaptació, Hinrichs fusiona el personatge i l’autor, un escriptor admirat però també addicte a la morfina i l’alcohol; de fet, va escriure el llibre mentre era a la presó per haver disparat a la seva dona quan estava molt begut.

‘Rulfo. Una vida gráfica’

Felipe Camargo s’inspira en les fotografies que l’escriptor Juan Rulfo feia d’un Mèxic fantasmal i desèrtic per il·lustrar aquesta biografia sui generis de l’autor de Pedro Páramo, amb guions del colombià Óscar Pantoja. Un recorregut des d’una infància trencada per la tràgica mort dels pares fins a la glòria literària i que travessa els àrids paisatges i l’atmosfera d’obres com El llano en llamas.

‘Lorca. Un poeta en Nueva York’

El famós viatge de Lorca a Nova York centra la mirada de Carles Esquembre en una obra que aposta pel llenguatge del còmic: aquí no hi ha versos, sinó una barreja de biografia, il·lustracions i poesia gràfica que humanitza la figura de l’autor de Bodas de sangre i l’acompanya en els seus moments més íntims i onírics.

‘Camus. Entre justicia y madre’

Mentre pronuncia el seu discurs com a guanyador del Nobel de literatura, Albert Camus rememora els seus orígens, humils, a Alger i el trajecte vital que el va convertir en una de les figures intel·lectuals clau del segle XX. D’ambició més didàctica que literària, el còmic centra els esforços a transmetre el màxim d’informació d’un autor més vigent que mai.

Uncle Bill

A Mèxic William S. Burroughs es va refugiar de la justícia americana i va descobrir una cultura que el va fascinar. Però també va viure l’episodi més tràgic de la vida de l’escriptor: la mort accidental de la seva dona mentre imitava Guillem Tell. El mexicà Bef explora amb tot detall un període de decisió en la vida de l’avi narcòtic de la Generació Beat.

stats