Una festa d'estiu del cinema català sense copes i amb mascaretes

BarcelonaLa trobada estiuenca de l'Acadèmia del Cinema denotava en els seus primers anys el desig de treure pit dels èxit del cinema català, de vendre la idea del glamur de quilòmetre zero i, sobretot, de posar-se guapos i veure's les cares amb una copa a la mà. En la d'aquest dijous, tanmateix, no hi ha hagut copes i les cares estaven cobertes per mascaretes. El tarannà festiu ha deixat pas a l'ambient institucional d'un acte de nomenament dels nous membres d'honor de l'Acadèmia, que aquest any són l'animador Jordi Amorós, l'actriu Serena Vergano, l'activista cinèfil Josep Maria López Llaví, el cineasta Carlos Benpar, la muntadora Teresa Font i les sales autogestionades CineBaix. L'escenari de l'acte, el Born Centre de Cultura i Memòria, també convidava més a la solemnitat que a la xerinola.

CineBaix és segurament l'acadèmic més insòlit de la història: un cinema que, com ha recordat un dels socis del projecte, Joan Dausà, va néixer el 2005 “quan el cinema de Sant Feliu de Llobregat va tancar i els veïns van dir no”. “Ens van augurar una vida de tres mesos i ja portem quinze anys”, ha presumit Maria Coscoll, impulsora del cinema, que ha compartit el reconeixement amb el conjunt de col·laboradors, l'ajuntament que va creure en el projecte i els 161 socis de CineBaix. Tampoc és habitual veure una muntadora en aquesta mena d'actes, però Teresa Font és una de les més admirades del cinema català i espanyol, la “responsable de cosir les costures emocionals de pel·lícules com Jamón, jamón, El día de la bestia i Dolor y gloria”, com ha recordat des de Nova Zelanda a través d'un vídeo el muntador Jaume Martí. Font ha aprofitat (“com faig sempre que tinc l'oportunitat”) per reivindicar la importància del muntatge: “És un ofici essencial i estranyament invisible. Tenim un diàleg silenciós amb les imatges per anar descobrint a poc a poc el llenguatge de la pel·lícula. Se'ns considera tècnics, però jo crec que les nostres eines participen en una pulsió creativa molt poderosa”.

Si la lluita de Font és el reconeixement del seu ofici, la de Josep Maria López Llaví ha sigut compartir la seva passió cinèfila a través del periodisme i la crítica, la fundació de cineclubs i la promoció del català en el cinema. “«Pel cinema, per la cultura i la llengua» és el lema que jo he seguit durant aquests anys”, ha resumit López Llaví, exponent d'una cinefília forjada en la foscor amable dels cineclubs, les escapades a Perpinyà i el mestratge de Miquel Porter i Moix. A Carles Benpar l'ha presentat una actriu a qui ell va fer debutar, Sílvia Marsó, que ha reconegut no haver sabut “què era un veritable cinèfil” fins que va conèixer un Benpar que ha elogiat la figura del general Moragas –que dona nom a la sala on ha tingut lloc l'acte– i, a través d'una anècdota de Nicholas Ray i Robert Mitchum, ha homenatjat la saviesa intuïtiva dels actors (“i si són actrius, millor”, ha afegit).

Un enamorat del còmic, Vicent Sanchis, ha glossat “el camí de roses i punxes” que van seguir dibuixants com Jordi Amorós, pioner de l'animació adulta a Catalunya i Espanya. “Ell ha sigut una peça clau perquè l'animació guanyés prestigi i força en aquest país”, ha subratllat Sanchis del creador de Sor Angustias de la Cruz. “Ho tinc fotut, no sé què dir. Ja ho han dit tot”, ha replicat un Amorós aclaparat. A Serena Vergano l'ha presentat la fotògrafa Colita com una de les seves "dames de Barcelona favorites”, categoria per a la qual és imprescindible “tenir glamur i sentit de l'humor”. Colita i Vergano es van conèixer al rodatge de Paraules d'amor, amb Joan Manuel Serrat (“ell estava com un formatget, per menjar-se'l, i de fet se'l menjaven molt”). L'actriu italiana, que ha citat cineastes de l'Escola de Barcelona com Jacinto Esteve i Carles Duran, ha reconegut que se li ha fet estrany el nomenament de l'Acadèmia catalana: “Però crec que me'l mereixo, que he treballat molts anys aquí”. I tant que sí.