TEATRE

El fonamentalisme religiós us farà desgraciats

‘Els nens desagraïts’

SALA BECKETT 30 DE NOVEMBRE

Ja ho saben. Per més que hi posem esforç, recursos, amor i passió, els fills surten com surten i acaben prenent decisions que no estaven en les nostres previsions. Això li passa a una àvia fundadora d’una mena de secta religiosa que va existir de debò als anys 80 a les comarques gironines i que li ha servit a Llàtzer Garcia per escriure l’obra amb què tanca la trilogia sobre la família. Famílies habitades sempre per individus poc convencionals, com el pare en cadira de rodes que es tanca en un silenci incomprensible per als seus fills a La terra oblidada, o el fill que oblida donar fe a la seva germana de la mort del pare i es nega a anar al tanatori a La pols. Situacions extremes que generen moltes preguntes.

Els nens desagraïts del títol han crescut víctimes de l’adoctrinament de la seva àvia amb l’anuència de la mare i el rebuig inútil del pare. Arribats a l’adolescència, van agafar distància física i mental d’aquell fanatisme, però la mort de l’àvia els farà enfrontar-se amb la seva història. Si bé l’obra no condemna el fanatisme obertament, l’il·lustra prou bé per traslladar a l’espectador un judici inapel·lable. I encara més perquè la direcció de Garcia abona una atmosfera de terror que té en la manipuladora i obsessiva fundadora un reflex fins i tot diabòlic molt propi de les pel·lícules nord-americanes amb il·luminats perduts al bell mig del Midwest.

L’obra és a la fi una inquietant fantasia conduïda per una Teresa Vallicrosa imponent, tant en la seva perfídia inquisitorial com en la falsa dolçor de la captadora d’acòlits i en el misticisme de les seves al·lucinacions. Molt ben servida per la resta d’intèrprets i amb un espai escènic idoni, la funció es clou amb una peripècia sobrenatural i una imatge amb ambició cinematogràfica de qui ha dit que en realitat el que li agradaria fer és cinema. De moment, en el teatre se’n surt molt bé.

Més continguts de