Cultura 16/03/2021

El fotògraf que va amagar la Guerra Civil al garatge

El MNAC descobreix les múltiples facetes d'Antoni Campañà

4 min
Barricada de joguina al carrer Diputació, agost de 1936
Disponible en:

BarcelonaAntoni Campañà (Arbúcies, 1906 - Sant Cugat, 1989) no va voler ocultar res, quan disparava la seva càmera de fotografiar. Va captar els somriures de les milicianes anarquistes amb mocador al coll i granota de treball i els bombardejos feixistes, però també les esglésies destruïdes, la fam que obligava a buscar menjar entre les deixalles o els enterraments amb mascaretes per la fortor que feien els difunts. Va fer milers de fotografies abans, durant i després de la Guerra Civil. Tanmateix, en algun moment, cap al 1943, va decidir amagar tot el que havia fotografiat al llarg de la guerra: els positius van quedar sota un munt d'andròmines, en dues capses vermelles al garatge de la casa de Sant Cugat, i els negatius, en una altra capsa en un despatx de Barcelona. I allà es van quedar més de setanta anys, fins que la família les va descobrir el 2018. Per què, ni tan sols en democràcia –Campañà va morir el 1989–, va voler parlar mai de tot aquest llegat és una de les tantes preguntes que floten en l'exposició La guerra infinita. Antoni Campañà. Les tensions d'una mirada (1906-1989), que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) fins al 18 de juliol, el dia que va esclatar la Guerra Civil.

La por a la manipulació

"No ho sabrem mai del cert, per què ho va amagar, però una possible resposta és que temia que les seves fotografies fossin manipulades pels franquistes", diu un dels seus nets i un dels tres comissaris de l'exposició, Toni Monné. Hi ha una altra possible explicació: "Ara fa poc vam trobar unes cassets en què relata anècdotes i vivències, i tan sols parla en dues ocasions de la guerra. Una és per explicar la fotografia de la miliciana anarquista [una imatge que s'ha reproduït desenes de vegades i s'ha utilitzat per il·lustrar samarretes i pancartes, però de la qual Campañà mai va reclamar l'autoria], i l'altra, per dir que dels set amics amb qui jugava a Sarrià, cinc van morir a la guerra –continua explicant Monné–. No volia recordar la Guerra Civil".

Una de les imatges més utilitzades per tothom del fotògraf i que mostra una miliciana en una barricada del carrer Hospital, juliol 1936.

L'exposició mostra un total de 300 fotografies i revela un gran nombre d'imatges inèdites, mai positivades, ni tal sols pel fotògraf. A les dues capses vermelles hi havia prop de 1.300 imatges positivades; a la tercera capsa vermella, uns 5.000 negatius. Totes són de la Guerra Civil, però Campañà mai es desprèn de la seva obsessió artística ni vol servir a la propaganda de ningú. "Va viure devorat per la fotografia –sentencia Arnau González, que també ha comissariat l'exposició juntament amb Plàcid Garcia-Planas–. Creiem que l'exposició és molt psicològica, vol ajudar a entendre la persona que hi havia darrere la càmera".

"El meu avi era la bomba"

El fotògraf acostumava anar amb dues càmeres. Amb la Leika captava les imatges que sabia que no molestarien, amb la Robot, més compacte, robusta i petita, aquelles que li podrien portar problemes. Monné respon ràpidament a la pregunta de com era el seu avi: "Era la bomba, una persona molt inquieta que feia vint mil coses a la vegada. Va ser devorat per la seva pròpia obra. Sempre feia moltes coses, però no ho tenia ni endreçat ni contextualitzat".

No va ser un fotògraf compromès políticament, però sí amb la seva professió, amb la qual es va guanyar la vida. Una de les seves obsessions era que la família no passés gana però també tenia un ferm compromís amb la fotografia com a art: va anar renovant els gèneres i va provar diferents corrents fotogràfics. El 1933 va prometre un viatge de noces romàntic a la seva dona, Maria Capellà, però el va aprofitar per anar a Munic, als cursos del fotògraf i realitzador cinematogràfic alemany Willy Zielke. Abans de la Guerra Civil va fotografiar els castellers, la Patum de Berga, la vida rural i partits de futbol amateurs i professionals. Va captar un dels últims espectacles de masses abans de l'esclat de la guerra: la final de la Copa de la República, que es disputaven a València el Barça i el Madrid. Va ser el 21 de juny del 1936.

L'espantaocells, 1934

Les imatges són força espectaculars. La majoria estan datades pels volts dels anys trenta, amb procediments artesanals com el bromoli. L'espantaocells, del 1934, és pràcticament una obra pictòrica. Campañà va poder treballar al llarg de tota la seva vida: també va fotografiar les obres del Camp Nou i el boom turístic dels anys 60.

A les seves fotografies hi destaquen sobretot els rostres anònims. "L'obsessionava la gent que mira, moltes de les imatges són de persones expectants", destaca Gonzàlez. L'exposició juga amb l'avantatge que l'obra del fotògraf s'estén fins a la democràcia. Al costat de les cares somrients que esperen Companys, als anys 30, apareixen uns altres rostres que reben Tarradellas, el 1977. L'estàtua de Colom és testimoni de l'enterrament de Durruti, el 1936, però també del passeig de Franco al costat de l'alcalde Porcioles el 1963.

El militar que va salvar Campañà de l'ostracisme

Campañà no va emprendre el camí de l'exili i, amb l'ajuda d'un militar franquista, l'enginyer i fotògraf José Ortiz Echagüe, se li va facilitar una depuració exprés que no va implicar cap sanció. Hauria pogut acabar condemnat a l'ostracisme: Campañà havia militar a la CNT i a la UGT i havia facilitat fotografies als anarquistes, als comunistes i a la Generalitat republicana. No va entregar les seves fotografies a les noves autoritats franquistes i les va mig guardar a l'Arxiu Mas. Aquest arxiu va ser comprat per l'Instituto Amatller de Arte Hispánico, i el 1943 va descobrir que les seves fotografies s'havien utilitzat sense la seva firma i manipulat per il·lustrar el llibre Alzamiento, revolución y terror rojo en Barcelona, de Francisco Lacruz. Va decidir treure-les d'allà i amagar-les a les capses vermelles. I s'hi van quedar fins fa tres anys. La capsa vermella és la metàfora de moltes coses, i el silenci, una cosa que es repeteix en moltes famílies. "Les imatges tenen molt de poder i la capacitat de crear opinió. La vida de Campañà és paral·lela a la de molta altra gent", conclou el director del MNAC, Pepe Serra. Monné vol que les fotografies del seu avi es quedin a Catalunya i està en converses amb la Generalitat. Sigui com sigui, ara ja han sortit del seu amagatall.

stats