Cultura 12/06/2021

Una història d'amor sorgida al pati d'una presó franquista

Es publiquen les cartes que un presoner va escriure a una veïna que vivia al davant i amb qui es va casar

4 min
Foto de casament de Dolors Batlle Medina i Vicenç Prades Ramon. Setembre 1942.

BarcelonaEl 1940 els presoners polítics i els delinqüents comuns s’amuntegaven a la presó de Manresa, un antic convent a tocar de les cases del carrer Sant Bartomeu. Allà va sorgir la història d’amor entre Vicent Prades, un santfruitosenc de 22 anys pendent de judici per haver combatut en el bàndol republicà, i Lola Batlle, una veïna de 18 anys que vivia davant de la presó. Es van escriure cartes apassionades durant dos anys i, quan ell va sortir, es van casar. Després ell va tornar a la presó i les cartes van continuar.

Aquesta història hauria pogut morir sense deixar cap rastre si no hagués estat perquè les més de 200 cartes que Prades va escriure entre el 1940 i el 1943 van ser rescatades per Domènec Guimerà. Les va comprar al mercat ambulant de Celrà el febrer del 2015 i es va enamorar tant de les paraules i dels personatges que va dedicar els últims anys de la seva vida a transcriure-les i a contextualitzar-les. Ara alguns dels seus fragments són a l'abast de tothom a la web de l'Associació Memòria i Història de Manresa . De la Lola no se n’ha conservat cap.

Foto de les cartes i la capsa on estaven guardades

La presó franquista, avui convertida en el Casal de les Escodines, era molt precària, no tenia ni murs alts ni prou personal, i tothom hi passava molta fam. Alguns presoners hi van morir per les pèssimes condicions en què havien de viure. Algunes veïnes hi anaven a netejar la roba dels presos i ells sortien a fer feines de manteniment. En algun moment, la Lola i el Vicenç devien intercanviar algunes mirades i ella li va fer arribar un bloc perquè li escrigués. "Des de la finestra potser el devia veure al pati. El meu avi era molt guapo, i ella se'n devia enamorar", diu la Cristina Prades. Les primeres cartes eren força formals, però a mesura que va passar el temps es van fer més apassionades. Primer en Vicenç s'adreçava a la Lola amb "Apreciada amiga" i després ja ho va fer en un to més íntim i li deia "adorada Lolita".

De la guerra, al camp de concentració i a la presó

"Abans d'arribar a Manresa, en Vicenç havia estat al camp de concentració de Cervera i a la presó de la Model. Era un home abatut. Trobar l'amor devia ser com trobar la llum, una finestra d'esperança", diu Joaquim Aloy, president de l’Associació Memòria i Història de Manresa i creador de Memoria.cat. El dimarts 1 d'abril del 1941, en Vicenç va escriure: "¿No t'has fixat aquest matí amb els meus ulls?¿Què hi has notat? Jo espero impacient que arribi demà per veure't, quan et tinc al davant ni tan sols m'adono que estic pres, no pots imaginar-te com de content i feliç estic només de veure't, m'oblido de tot el que em turmenta i em dic a mi mateix: «¿Què més vols? Ets amat i estimat com mai»".

La fam i les pells de plàtan

Els qui tenien la sort de tenir la família a prop podien gaudir d'alguna ració de menjar que complementava la paupèrrima dieta carcerària i la compartien amb els companys perquè no morissin d'inanició. "Molts recullen les pells de plàtan i se les mengen com els porcs. ¿No és trist tot el que està passant? Segurament els que recullen les pells han treballat tota la vida i ara són grans i no tenen res", deia en Vicenç en una carta. Hi havia també petits moments d'alegria compartida, com quan els presos podien veure els seus fills. En Vicenç s'emocionava molt amb aquestes trobades: "Lolita, et juro que mai havia plorat tant, no només jo sinó la majoria dels qui contemplàvem aquest quadre tan trist", va escriure. Moltes de les cartes se les passaven amagades als cistells de menjar, i en Vicenç intentava fer amistat amb els soldats que sortien i entraven perquè l'ajudessin a transmetre la correspondència. Algunes tenen els dibuixos que feia Pere Alsina, un artista gràfic que va fer amistat amb en Vicenç, amb qui compartia la presó, i que també tenia una relació amb una altra veïna. Algunes nits, en Vicenç, que tocava la trompeta a la presó, li dedicava a la Lola El silenci florejat.

La Lola posava deures

"No devia ser gaire infreqüent que sorgissin relacions com aquesta, perquè a les cartes s'esmenten altres parelles", explica Fina Oliveras, historiadora de l'Associació Memòria i Història de Manresa. "La Lola era molt jove, però devia ser molt decidida i devia tenia molt clar el que volia", diu Oliveras. Es devia preocupar per la formació del seu enamorat, perquè li posava deures perquè millorés la seva ortografia. "Els avis ens van fer pràcticament de pares i els últims anys els van passar amb nosaltres. S'estimaven molt, sempre van estar molt units i l'àvia tot el que tenia de petita [físicament era menuda] ho tenia de decidida, ella era la que tirava del carro –explica la neta, la Cristina–. Ens van ensenyar molt, sobretot a estimar i a respectar. I si jo vaig poder estudiar va ser gràcies a ells".

stats