França va col·laborar amb Franco en la persecució dels comunistes exiliats

BarcelonaEl 20 d’agost del 1944, a Tolosa, on hi havia una gran concentració d’exiliats espanyols, els fotògrafs van captar moltes banderes republicanes i oficials del XIV Cos de Guerrillers. Els espanyols havien ajudat a acabar amb quatre anys d’ocupació nazi -creien que lluitaven en un combat global-, havien complert i esperaven que els aliats els donarien suport per enderrocar Franco. Però, lluny de girar l’esquena al dictador, els francesos van col·laborar-hi i van construir informes falsos per detenir els comunistes espanyols.

El somni de tornar dalt d’un tanc i acabar amb la dictadura es va apagar ben aviat. “Els britànics es van estimar més un Franco dèbil que només fos nociu per al seu propi poble que no pas una democràcia incerta que pogués perjudicar les seves rutes marítimes -assegura l’historiador Fernando Hernández Sánchez-. França estava desolada i necessitava reconstruir-se; com va dir el primer ministre francès, «necessitem taronges, i les taronges no són feixistes»”. Hernández Sánchez explica a La frontera salvaje. Un frente sombrío del combate contra Franco (Pasado & Presente) el paper que van tenir els comunistes espanyols en l’alliberament de França i com, poc després, en el context de la Guerra Freda, van ser perseguits i condemnats a una doble clandestinitat.

Els negocis són els negocis

Fins i tot els soviètics van prioritzar els negocis. “El 1947 ja hi havia comerç bilateral entre Rússia i l’Espanya de Franco a través d’un tercer país, que era Suècia -detalla l’historiador-. Rússia volia mercuri i Espanya importava blat”. L’historiador ha fet una rigorosa recerca als arxius francesos perquè, incomprensiblement, moltes de les caixes i carpetes que es guarden als arxius espanyols són encara inaccessibles. “A partir del 1946 es consuma una segona no intervenció. Els aliats podrien haver pressionat per enderrocar Franco però no ho van fer perquè el món començava a ser bipolar i les àrees d’influència ja estaven repartides”, diu Hernández Sánchez.

Els comunistes espanyols que formaven part de l’oposició antifranquista a l’exili van ser doblement perseguits. Des del 1948 hi va haver col·laboració entre la França democràtica i l’Espanya franquista: “No entre els governs però sí entre els graus mitjans de l’administració. No hem d’oblidar que l’ocupació de França va ser relativament fàcil perquè hi va haver part de l’administració que es va passar a Vichy -detalla l’autor-. Eren fervorosament anticomunistes i no van ser depurats”.

S’intercanviava molta informació i molts guerrillers van ser extradits a Espanya, sovint amb la falsa acusació que eren delinqüents comuns. Doroteo Ibáñez Alconchel, el Maño, un dels guies més destacats de la guerrilla comunista, es va instal·lar a Bordeus amb documentació falsa i va trobar feina en una granja de Montbrisson. La policia francesa, però, el va acabar detenint, el va interrogar i el Maño va revelar qui era perquè creia que no l’entregarien a la policia espanyola. Va ser afusellat a Paterna el 10 de novembre del 1956.

Un altre cas emblemàtic és el del comissari de la Brigada Político-Social de Barcelona Pedro Polo Borreguero, força conegut per les tortures que practicava i per les recompenses que va rebre del govern franquista. Polo va passar de ser un enemic dels francesos -se’l descrivia com un col·laborador de la Gestapo de Perpinyà- a ser conegut com Monsieur Polo i a ser definit com un funcionari de policia eficaç i professional. L’octubre del 1949 Polo va ser convidat per la policia francesa. “Va aportar molta informació sobre l’organització del Partit Comunista espanyol a França, els seus organigrames, els llocs de pas, les seves activitats... Va fer un curs als francesos perquè il·legalitzessin els comunistes espanyols”, diu Hernández Sánchez.

Quan el 1947 els partits comunistes van ser expulsats del govern francès hi va haver grans vagues. “En aquestes vagues els espanyols hi van tenir un paper important, perquè els comunistes no es refugiaven als ateneus per parlar amb nostàlgia de quan tornarien a Espanya, sinó que actuaven en la vida pública francesa -explica l’autor-. Els francesos van estudiar la possibilitat d’il·legalitzar el partit comunista francès, però quan van veure que no podien van decidir donar un gran cop als més vulnerables, que eren els espanyols. Era una manera d’avisar els comunistes del seu propi país”.

En l’últim any de la Segona Guerra Mundial i en la immediata postguerra, la frontera era un lloc convuls. “La tardor del 1944 ni les autoritats franceses controlaven el territori, era un lloc porós on tothom passava d’una banda a l’altra i els conflictes eren diaris”, diu l’historiador. Hi havia comunistes i anarquistes que entraven a Espanya per intentar reconstruir les organitzacions clandestines, jueus que fugien dels nazis i, més tard, fugitius nazis i col·laboracionistes francesos que buscaven refugi a l’Espanya de Franco. Els aliats van reclamar més d’un centenar de nazis, però Franco només en va extradir alguns. “Per exemple, ni tan sols en democràcia va ser extradit Léon Degrelle, a qui Bèlgica va reclamar reiteradament. Fins i tot es va convertir en promotor immobiliari i va viure fins als anys 80 sense que ningú el molestés”, recorda Hernández Sánchez.

Amb tot plegat, molts antifranquistes van morir intentant passar la frontera. “Els arxius francesos relaten bastants casos de morts per aplicació de la llei de fugues. Fins al 1948 la xifra podria ser força elevada perquè la policia i els serveis d’informació havien penetrat en l’estructura de l’exili i les organitzacions guerrilleres, sabien qui venia i per on passava”. Molt sovint disparaven i abandonaven els cossos a la muntanya. Hernández Sánchez creu que es podria fer una estadística amb les víctimes, però que això no serà possible fins que es pugui accedir a tots els documents que es guarden a l’Arxiu Militar d’Àvila.