Cinema
Cultura 10/02/2022

François Ozon es mimetitza amb Fassbinder per inaugurar la Berlinale

'Peter von Kant' canvia el gènere de la protagonista de 'Les amargues llàgrimes de Petra von Kant'

3 min
El cineasta François Ozon i l'actor Denis Ménochet al Festival de Berlín.

BerlínCinquanta anys després de la seva presentació al Festival de Berlín, Petra von Kant torna a la Berlinale. Però ja no és la famosa que va imaginar Rainer W. Fassbinder (1945-1982), sinó un cineasta d'èxit i amb sobrepès, el Peter. És la gran diferència entre Les amargues llàgrimes de Petra von Kant i el remake dirigit per François Ozon que ha inaugurat aquest dijous el Festival de Berlín. Després de l'edició virtual de l'any passat, el festival recupera la presencialitat amb una edició marcada per les mesures anticovid: aforaments al cinquanta per cent, concentració de la competició en sis dies i tests d'antígens diaris per accedir a les projeccions i rodes de premsa. És una Berlinale estranya, amb menys públic i premsa, però la seva celebració no deixa de ser un triomf: la suspensió de Rotterdam i l'edició virtual de Sundance l'han convertit en la primera gran cita cinematogràfica de l'any.

A Peter von Kant, Ozon no es limita a canviar-li el sexe a la protagonista de Fassbinder: també ho fa amb la secretària, que passa de Marlene a Franz, i amb l'amant, que ja no és la Karin sinó l'Amir. Per contra, el director francès no toca gairebé res dels diàlegs i l'estructura original i també manté l'acció confinada a un sol escenari, l'apartament del Peter. En realitat, més que un remake del film sembla una adaptació escrupolosa i fidel de l'obra teatral de Fassbinder que ja adaptava la pel·lícula del 1972. És alhora una traïció i un homenatge fidel que manté totes les constants de l'obra: l'obsessió destructiva, la submissió en les relacions creatives, la naturalesa canviant de les relacions de poder... Per què, aleshores, els canvis de gènere? “Volia convertir Petra en Fassbinder –ha explicat a Berlín Ozon–. I he dirigit tantes pel·lícules sobre dones que m'ho podia permetre”.

Stefan Crepon i Denis Ménochet.

Ozon reconeix que Fassbinder és un dels cineastes que més admira. “Quan jo era jove, el seu treball em va ajudar a trobar el meu camí, va ser com un germà gran per a mi”, explica. L'any 2000 ja va adaptar al cinema una obra teatral de Fassbinder, Gotes d'aigua sobre pedres calentes, i arran d'aquella va conèixer l'última parella del director alemany, Juliane Lorenz. “Ella em va confirmar que la història de Petra von Kant era autobiogràfica per a Fassbinder, que la utilitzava per parlar de la seva relació amb l'actor Günther Kaufmann –diu Ozon–. Convertint la Petra en un director de cinema em permetia parlar més directament sobre Fassbinder i també sentir-m'hi jo més identificat”. L'elecció del rotund i carismàtic Denis Ménochet com a protagonista reforça la identificació amb Fassbinder, mentre que l'aparició de Hanna Schygulla com a mare del Peter va provocar una ovació inesperada: ella interpretava la Karin en la versió del 1972.

“No volia refer la pel·lícula de Fassbinder, sinó actualitzar-la i modernitzar-la”, insisteix el director de Peter von Kant, però el resultat és, curiosament, una pel·lícula inerta i obsessionada amb el passat, que opta per una posada en escena convencional (“més Hollywood”, defensa Ozon) que perd l'electricitat i cruesa del film original. I que la història personal de Fassbinder funcionés millor com a relació lèsbica ens diu molt de la capacitat de la ficció per amplificar la realitat i disparar els significats d'una història en mil direccions.

Hamaguchi, retorn a Berlín

L'altre nom propi de la jornada ha sigut curiosament el de Ryusuke Hamaguchi , que l'any passat va guanyar el Gran Premi del jurat. Enguany no presenta cap pel·lícula i només participa en el festival com a membre del jurat, però després de les quatre nominacions als Oscars rebudes per Drive my car ha robat el protagonisme de la roda de premsa del jurat fins i tot al seu president, M. Nigh Shyamalan. El japonès ha recordat que Carlo Chatrain, l'actual director artístic de la Berlinale, va programar al Festival de Locarno Happy Hour, la pel·lícula de més de cinc hores que va llançar la carrera de Hamaguchi. I ha confessat que la seva primera gran experiència en un cinema va ser amb Retorn al futur 2. “Va ser un gran descobriment per a mi, no imaginava que pogués existir una pel·lícula tan interessant –ha dit–. El cinema que jo faig és totalment diferent, però vaig aprendre una cosa que no oblidaré mai: les pel·lícules tenen el poder de canviar-te la vida”.

stats