Joan Miró, un afer familiar d'altíssima volada artística

BarcelonaEl dipòsit que els hereus de l'artista van fer a la Fundació Joan Miró al setembre va ser una de les grans notícies culturals de l’any passat. Les 54 obres de Miró i les cinc d’Alexander Calder que formen el llegat estaven exposades a la Fundació Mapfre madrilenya i, ara que ja són a Barcelona, el director la fundació, Marko Daniel, i les conservadores Elena Escolar i Dolors Rodríguez Roig els han preparat una benvinguda de categoria. Les han aplegat en una exposició imprescindible titulada Miró. El llegat més íntim, que es podrà visitar fins al 26 de setembre, i en què conflueixen elements com la vida familiar de Miró, una reflexió sobre diferents maneres de col·leccionar (perquè les obres de l’últim dipòsit conviuen amb altres dipòsits familiars) i l’origen de la fundació, basada en les donacions del mateix Miró.

“El dipòsit va ser una sorpresa molt bonica per a nosaltres, en un moment en què els museus i els centres d’art estaven tocats per la pandèmia. Realment, és un vot de confiança de la família cap a nosaltres”, diu Daniel. Per a la presidenta de la Fundació Joan Miró, Sara Puig, el dipòsit és “una mostra més de la generositat de la família Miró, un bàlsam enmig d’un context tan negatiu com el que ha viscut el centre amb la pandèmia d’aquests últims anys”. 

La mostra és formada per prop de noranta obres, algunes de les quals estan exposades de manera que es poden veure les dedicatòries que hi ha al dors. El recorregut, que també inclou nombroses fotografies i documents, és ple de moments memorables, el primer dels quals és tota una declaració d’intencions: la sala està presidida per Pintura (L’ampolla de vi), un quadre radical que Miró va regalar als seus pares, que s’havien oposat a la seva vocació. Els detalls de la disputa i com va acabar es poden llegir en una carta que hi ha al costat del quadre: “M’he dedicat al comerç, sense tenir-hi cap vocació, només deixant-me guiar per vostès, que no coneixien ben a fons les meves vertaderes aspiracions”, va etzibar Miró als pares, abans de concloure amb un cop de porta: “Renuncio, doncs, a la meva vida actual per dedicar-me a la pintura”. Com destaca Rodríguez Roig, "la investigació ens ha permès relacionar fons com el de l'arxiu de la fundació amb el de la successió Miró".

Més endavant hi ha diversos conjunts i diàlegs igualment memorables, seguint la tesi de l’exposició que Miró va crear una col·lecció per a si mateix, una altra per a la dona, Pilar Juncosa, i una tercera per a la filla, Maria Dolors Miró. L’estel matinal, l’única de les Constel·lacions que hi ha Europa i que va ser propietat de Pilar Juncosa, està flanquejada per una paret amb obres evocadores de la Guerra Civil i una altra que remet a la Segona Guerra Mundial. “Ara podem veure que els grans fets geopolítics que vam destacar a l’exposició L’escala de l’evasió tenien una relació amb la família. La família no era un contrapunt al món i, si ho mirem tot conjuntament, podem entendre molt millor l’obra de Miró”, diu Daniel. Pel que fa a les diferents col·leccions familiars, el director de la fundació recorda que a Miró li agradava tenir a prop alguns dels seus treballs perquè continuaven sent un motor creatiu i entraven a formar part d’un arxiu viu que consultava una vegada i una altra: “Ell es va reservar moltes obres pròpies que eren importants per a ell, perquè l’ajudaven a no oblidar qui era”.

El diàleg amb els dibuixos de la filla

També és sorprenent el diàleg de les obres de Miró amb els dibuixos infantils de la seva filla. És un tòpic gastat intentar menystenir l’obra de maduresa de Miró dient que sembla feta per un nen, i ara aquells que ho diuen haurien de ser els primers a visitar la mostra per adonar-se de l’estima i de les relacions profundes que traspuen alguns materials exposats. Una altra nota en un paper diminut revela com Miró va pensar en convertir un joc de pilota amb els nets, per als quals va crear unes altres col·leccions posteriors, en un quadre que havia de tenir “pilotades de tots colors” i els seus característics signes. Precisament el net de Miró, Joan Punyet Miró, recorda la seva àvia com “un autèntic pilar sobre el qual descansava tota la família i que sempre va ajudar l’artista a tocar de peus a terra”. També era “una gran cuinera i tractava amb galeristes”. 

El tram final de l’exposició, que compta amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell, és encara més intens. Una sala està dedicada a les pintures que va donar als nets, en les quals es pot observar un detall curiós: com a artista, Miró signava amb el cognom; a la dedicatòria, com a “Joan”. Per acabar, els comissaris han volgut crear un espai recollit amb quatre de les impactants pintures cremades de Miró, un dels últims exponents de la lluita que va mantenir contra les convencions artístiques des del començament de la seva trajectòria. “La superfície d'aquestes pintures està trencada perquè puguem mirar el món a través seu, la tela no és una barrera sinó que està en continuïtat amb el món”, conclou Daniel.