Quan el futur era avui

THE NEW YORK TIMES / NOVA YORKEn la segona dècada del segle XX, l'abstracció es va convertir en el Sant Grial de l'art modern. La van perseguir obsessivament tota mena de creadors a Europa, Rússia i altres països, esperonats per motius diversos: el cubisme i altres desviacions del realisme, que havia quedat antiquat; la bonica blancor de la pàgina en blanc; la comunió amb la natura; les aspiracions espirituals; les màquines modernes i el soroll quotidià. Pintors, escultors, poetes, compositors, fotògrafs, cineastes i coreògrafs es van aventurar en aquest nou territori, lluitant per trencar l'art occidental, antigament vinculat a les imatges llegibles, la lògica narrativa, l'estructura harmònica i la rima. Va ser un procés emocionant i aterridor i, en termes d'història de l'art, és una de les històries més importants que s'han explicat mai.

Inventant l'abstracció: 1910-1925 , l'exposició del Museu d'Art Modern de Nova York, capta una mica d'aquesta emoció i aquest terror originals. L'exposició eixampla, detalla i dóna un nou sentit de col·lectivitat a una història familiar que és terreny sagrat per al MoMA. Les més de 350 obres exposades inclouen nombroses pintures -la major part no pertanyen a la col·lecció del museu-, així com vitralls, brodats, pel·lícules, escultures i llibres il·lustrats. Organitzades lliurement segons la nacionalitat dels autors, representen una gesta hercúlia d'orquestració per part de les comissàries, Leah Dickerman -conservadora del departament de pintura i escultura del museu- i Masha Chlenova -la curadora assistent.

Aquest és el tipus d'estudi històric d'una gran part de la modernitat pel qual el MoMA és merescudament cèlebre. I en molts sentits és una seqüela d'un dels primers estudis, un dels més famosos: Cubisme i abstracció , l'exposició que Alfred H. Barr Jr, director i fundador del museu, va organitzar el 1936. L'esforç de Barr es va estendre al llarg de més de 50 anys, des de Cézanne fins al surrealisme. Dickerman ha ajustat els límits estilístics i els cronològics considerablement, hi ha afegit artistes nord-americans i ha augmentat el nombre d'artistes britànics i italians, així com de dones artistes. L'exposició és alhora més centralitzada i més inclusiva.

Un esforç col·lectiu històric

Dickerman posa un nou èmfasi en l'abstracció com a gran esforç col·lectiu que va sorgir simultàniament a través de diverses formes d'art influenciades mútuament, de les mans de creadors que sovint es coneixien entre ells. Abans d'entrar, hi ha un gràfic immens on hi ha puntejats els noms dels 84 artistes representats, tots connectats amb unes línies que representen les relacions entre els interlocutors, els cònjuges, els amics i els col·laboradors (els més connectats, destacats en vermell, inclouen Sonia Delaunay-Terk, Francis Picabia, Vassili Kandinski i Alfred Stieglitz).

El primer artista que trobem és Picasso, representat per una rígida pintura cubista del 1910 que -lliure dels seus característics detalls llegibles- coqueteja amb l'abstracció total. Era una raresa per a ell, i és l'únic Picasso que hi ha; va deixar que d'altres portessin el cubisme a la seva conclusió lògica. Després ve un moment clau d'aquesta fertilització creuada: el concert de Munic d'Arnold Schoenberg, el gener del 1911, que va inspirar Kandinski a abordar l'abstracció, després de meditar-hi durant anys. Es poden veure dos esbossos còmics de l'esdeveniment, amb figures i instruments clarament visibles, i també hi ha la pintura semiabstracta que en va sortir, Impressió III (Concert) .

A partir d'aquí el pas de l'exposició s'accelera, el ritme es basa en canvis constants que pivoten en l'escala, la tècnica, la procedència i l'estil, així com en diverses nocions de forma, espai i fins i tot de velocitat. De manera sorprenent, els grans llenços de Frantisek Kupka, Picabia, Russell Morgan i David Bomberg rendibilitzen aquests processos, fet que demostra que els expressionistes abstractes no van ser els primers a ampliar els horitzons de la pintura abstracta.

Són igualment impressionants els grups d'obres de petit format, sobretot una petita galeria on hi ha onze pintures de Piet Mondrian que mostren com va aplanar i ampliar la retícula cubista progressivament fins a arribar a l'abstracció pura; i una paret on pengen pintures suprematistes del mestre rus Kazimir Malèvitx. En una de les juxtaposicions més astutes de l'exposició, a la deriva de Malèvitx, les geometries implícitament espirituals s'enfronten a tres pintures relativament atapeïdes i bullicioses de l'americà Marsden Hartley, un arribista canònic. El cara a cara és arbitrat per la gravetat terrestre d'una versió de gairebé dos metres d'alçària de Columna sense fi , de Brancusi.

Absències i compensacions

L'exposició té defectes i omissions. Paul Klee és absent a causa d'un préstec que finalment no va arribar a bon port. També hi falta Joan Miró -massa surrealista?-, que podria haver aportat una alenada de fantasia al to a vegades seriós de la mostra. Tot i així, hi ha nombroses compensacions, com ara la visió del treball substancial fet per dones. No només hi trobem Robert Delaunay, sinó també la seva formidable dona, Delaunay-Terk, representada per les seves audaces il·lustracions de la poesia de Blaise Cendrars i un exemple petit i radiantment prismàtic de l'orfisme -nom que Guillaume Apollinaire va posar a un tipus de pintura coloridament saturada i agressivament abstracta que es va fer ressò del cubisme- que eclipsa les quatre obres del marit.

També es pot contemplar l'alleujament astut i biomòrfic de Hans Arp al costat de les abstraccions de punta de coixí de la seva dona, Sophie Teuber-Arp, i les incursions subversives de Marcel Duchamp en l'art apareixen juxtaposades a la subtil i recalcitrant pintura-collage de la seva germana Suzanne, Embut de la soledat .

També hi ha obres de la coreògrafa alemanya Mary Wigman, de l'escultor russopolonès poc conegut Katarzyna Kobro i de les pintores angleses Vanessa Bell (germana de Virginia Woolf) i Helen Saunders. Georgia O'Keeffe també hi és, esclar, representada per una misteriosa aquarel·la de remolins de blau del 1916, entre altres obres.

En un dels millors punts de la mostra es pot escoltar una lectura de poemes d'Apollinaire, el primer defensor de l'abstracció, mentre es fulleja un rar exemplar (en format digital) del llibre on van aparèixer per primera vegada. O es pot admirar una paret de pintures i dibuixos de Fernand Léger datats entre el 1913 i el 1914, que converteix les exquisideses de l'estructura cubista en camps de línies negres truncades i arcs amb pinzellades brusques blanques o de color. Els Légers culminen amb la Primavera de Picabia, del 1912, una abstracció àmplia i tèrbola en tons terracota que sembla concebuda com a resposta a les dames anguloses i rosades de Les senyoretes d'Avinyó de Picasso. Al costat hi ha dues pintures més petites plenes de formes estellades realitzades per Mikhaïl Larionov i la seva dona, Natàlia Gontxarova.

La ràtzia futurista

Si el visitant es gira, s'enfrontarà al gegant amable d'onze metres d'alçària que és la Sincromia en taronja: a la forma de Morgan Russell, del 1913-1914, amb els seus grans ventalls de colors brillants i el seu marc pintat. Aquesta pintura ha abandonat l'Albright-Knox Art Gallery a Buffalo i s'ha traslladat a Nova York per primera vegada des del 1978. A la dreta hi ha una sala dedicada a les pintures estrepitoses dels futuristes italians i als seus dibuixos. A la cantonada oposada, un grup de petits dibuixos en color fets amb llapis i una pintura de Giacomo Balla, que podrien haver estat fets ahir.

Tot això vol dir que Inventant l'abstracció: 1910-1925 és, en si mateixa, una meravella, un circuit creatiu visual, auditiu i cinètic: les seves línies radials produeixen noves idees i nous punts de vista en cada moment. Bravo!