Georges Braque més enllà del cubisme

BilbaoLes últimes pintures de l’artista francès Georges Braque (1882-1963), el creador del cubisme juntament amb Picasso, són paisatges: unes pintures de petites dimensions en què ressonen els colors encesos de Van Gogh. Els cels i els camps que s’hi poden observar semblen escletxes d’una llum molt viva dins l’àmplia sala del museu Guggenheim de Bilbao, on s’exposen a partir d’avui dins l’exposició Georges Braque. El museu basc i la Réunion des Musées Nationaux de França, amb el patrocini de la Fundació BBVA, ha reunit 250 obres, entre pintures, escultures, dibuixos, gravats, documents, fotografies i pel·lícules, per explorar totes les cares de la seva trajectòria.

Braque tenia fama de ser un home molt tranquil i conservador. A més d’artista, era músic i li agradava conduir cotxes esportius. Picasso el va eclipsar pel que fa al reconeixement, però aquesta mostra, que es va poder veure al Grand Palais des del setembre de l’any passat fins al gener, revela un artista polièdric, prolífic i espiritual, amic d’intel·lectuals i artistes com Joan Miró, Erik Satie, André Breton i els Maeght. En la seva maduresa, Braque va voler estar al corrent del que feien els artistes més joves. El 1946, un dels pioners de l’abstracció francesa, Nicolas de Staël, va qualificar-lo com “el pintor viu més gran del planeta”.

Del paisatge a l’infinit

A més de les col·leccions del Pompidou i nombrosos museus francesos, les obres exposades provenen d’institucions com la National Gallery de Washington, el Guggenheim de Nova York, els museus d’art de Nova Orleans i Cleveland i la Tate Gallery. La mostra reserva noves descobertes que no es van poder incloure al Grand Palais: s’exposen per primera vegada en dècades el teló del ballet Salade -una de les quatre col·laboracions de Braque amb els Ballets Russos de Serge de Diaghilev- i una sèrie de peces de guix pintat propietat d’un col·leccionista particular.

El colofó de la mostra és L’escardadora, l’última obra de l’artista. Enmig d’un cel en penombra, Braque va pintar una esfera blanca, el símbol de l’infinit i de l’esperit. A diferència de Picasso, Braque no es va retratar. Els seus autoretrats es troben en els instruments musicals, en els tallers i en els ocells que apareixen en les seves pintures. “Braque no va ser un artista compromès com Picasso”, explica Brigitte Leal, la directora adjunta del Centre Georges Pompidou i la comissària de la mostra. “No es va adherir a cap partit, però tenia amics de tots els partits -afegeix-. Veia la pintura i l’art com l’única llibertat que l’home del seu temps podia tenir”.

Braque va trencar amb la pintura tradicional després de veure Les senyoretes d’Avinyó al taller Picasso. La mostra recull nombrosos exemples de les diferents fases del cubisme i com va inventar la tècnica dels papiers collés o com va començar a introduir textos dins les pintures. Així mateix, no va perdre mai l’estima per l’art de l’antiguitat. Quan li van proposar decorar els sostres d’una galeria del Louvre, va triar la d’art etrusc. Hi va pintar dos grans ocells, l’un blau i l’altre negre.

Un artista solitari i líric

Braque i Picasso, tot i la rivalitat que podien tenir com a artistes, van mantenir la seva amistat fins a la vellesa. “Van compartir una intimitat molt forta, única”, va subratllar Leal. A més del cubisme, van coincidir en altres moments de les seves carreres. Després de la primera Guerra Mundial, van retornar al classicisme. Braque havia sigut cridat a la guerra i la seva carrera va estar interrompuda durant tres anys. Mentre que les obres de Picasso tenen un to burlesc, “en les de Braque no hi ha ni humor ni caricatura”, va insistir Leal davant de dues Canèfores. Les seves formes estan reconstruïdes no des de la pintura acadèmica sinó des de l’evolució del cubisme i de les taques de color.

Durant la Segona Guerra Mundial, tant Braque com Picasso van representar l’horror, la fam i la mort de la guerra amb calaveres. Les de Braque són encara més negres. Els tallers de l’un i l’altre tornen a ser diferents: l’artista malagueny sovint hi va ubicar l’escena del pintor i la model. Per a Braque, l’estudi era un lloc “tancat i preciós”, va afirmar l’experta. Aquest rigor es remunta al pes que Cézanne, que concebia l’artista com una figura solitària, va tenir en l’arrencada de la seva carrera dins el fauvisme. Tant amb els “xocs de color” d’aquelles primeres obres, va dir Leal, com en les últimes, no va deixar d’expressar amb la pintura les emocions que li produïa la natura.