Cinema

El palmarès més femení i sexual de la Berlinale

El debut romanès ‘Touch me not’ guanya l’Os d’Or i Wes Anderson l’Os de Plata al millor director

La Berlinale del #MeToo va acabar ahir amb el palmarès més femení dels últims anys. Dues directores es van endur els premis més importants de la nit i una altra el premi al millor documental. L’Os d’Or a la millor pel·lícula va ser, a més, per a una debutant: Adina Pintilie el va aconseguir per Touch me not, una meditació sobre el sexe que qüestiona les nostres convencions a través de la història d’una dona que vol gaudir de la sexualitat tot i no suportar que la toquin.

El film planteja un viatge cap a la intimitat i una concepció més emocional del sexe a través de diferents visites a teràpies, de testimonis d’homes amb malformacions que aconsegueixen gaudir del sexe amb plenitud i d’episodis de sexe en grup i sadomasoquisme. Sumat al premi al millor debut que l’any passat es va endur Estiu 1993, l’Os d’Or dispara la carrera de Pintilie, forjada en el cinema experimental.

El segon premi en importància, el Gran Premi del Jurat, se’l va endur la polonesa Malgorzata Szumowska per Mug, una mordaç comèdia dramàtica sobre la intolerància de la catòlica Polònia en què un dels treballadors que construeixen l’estàtua de Jesús més gran del món pateix un accident que obliga els metges a trasplantar-li la cara d’una altra persona. Un film menor però satisfactori que destaca per la seva crítica de la intolerància de la societat polonesa i dels representants de l’Església catòlica.

Bill Murray, el gos d’Anderson

L’anècdota de la gala va ser la presència de Bill Murray, que havia estat al festival el dia de la inauguració amb la troupe de Wes Anderson i que va decidir quedar-se uns dies més a Berlín. Murray va acceptar en nom de l’absent Anderson l’Os de Plata al millor director per Isla de perros, la deliciosa cinta d’animació stop-motion. No és habitual que un director de Hollywood guanyi premis en una Berlinale d’agenda tan política, però el festival sempre ha sigut generós amb un Anderson que el 2014 ja es va endur el Gran Premi del Jurat per El Gran Hotel Budapest. Murray estava encantat de ser el portador del premi: “No passa sovint que vagis a treballar com un gos i tornis a casa amb un os”, bromejava.

La resta de palmarès va deixar alguna decisió difícil d’entendre, com el premi a la millor contribució artística -que destaca un aspecte tècnic d’un film- per a la direcció artística de Dovlatov, tan grisa com la Rússia dels 70 que retrata un film que hauria merescut més reconeixement. Al premi Alfred Bauer no se li pot posar cap pega: la paraguaiana Las herederas, del debutant Marcelo Martinessi, és un dels pocs descobriments d’aquesta edició. I Ana Brun, que interpreta a Las herederas una dona madura que redescobreix la llibertat sense la presència castrant de la seva companya, va recollir un celebrat Os de Plata a la millor actriu. El de millor actor va ser per a Anthony Bajon, el ionqui que intenta desintoxicar-se de l’heroïna a la comunitat religiosa de La prière. Sens dubte, Bajon és el millor d’un film molt qüestionable.

El merescut premi al millor guió per a la mexicana Museo, sobre un famós robatori del Museu d’Antropologia de Mèxic, completa un palmarès que no resol els problemes d’una edició farcida de títols intranscendents i oblidables. Les veus que clamen contra la direcció actual són cada vegada més sorolloses, però la regeneració no arribarà l’any que ve, que serà l’últim de l’actual director, Dieter Kosslick.

Més continguts de