Günter Grass i el timbal que no para, que no para...
Crític literari i escriptorA més de deixar una muntanya de cadàvers i mig Europa arrasada, l’any 1945 els nazis també van deixar una llengua -l’alemany- esclerotitzada per la retòrica i devaluada per la mentida. Per això Günter Grass i els altres membres del Grup 47, una colla de joves escriptors que, al final de la II Guerra Mundial, es van proposar transformar la cultura i la literatura alemanyes, tenien dos objectius bàsics: convertir de nou la seva llengua en un instrument útil de comprensió i expressió, i fer-lo servir per explicar sense concessions un passat fumejant i un present incert.
Tots els països passen per cruïlles històriques, de naturalesa refundacional, que esperen el seu Homer perquè les canti. En aquest sentit, El timbal de llauna (1959), la primera novel·la de Günter Grass, el va convertir en una mena d’Homer de l’Alemanya moderna, en la línia del que, anys després, passaria amb Gabriel García Márquez, Cien años de soledad i Llatinoamèrica, i amb Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit i l’Índia postcolonial. En el cas de Grass, però, i com es podia esperar tenint en compte els materials amb què treballava -la culpabilitat criminal de (quasi)tot un país-, l’èpica no és sublimadora i màgica, sinó grotesca i malaltissa. Que El timbal de llauna conti tres dècades crucials de la història d’Alemanya -l’auge del nazisme, la guerra, la divisió de la postguerra…- en la veu d’Oskar Matzerath, un nen que es nega a créixer i que és repel·lent i fascinant, il·lustra molt bé l’audàcia literària i el coratge intel·lectual del seu autor.
Les novel·les El gat i la rata (1961) i Años de perro (1963), que juntament amb El timbal de llauna conformen la Trilogia de Danzig, consolidaren Grass en el seu paper de cronista implacable de la història excessiva i l’actualitat convulsa de tot un país o tota una època. Diversos títols posteriors, per exemple Anestèsia local (1969) i Com els crancs (2002), van confirmar aquest paper. Una menció a part mereix El rodaballo (1979), un exemple de l’ambició totalitzadora, la barreja de registres i la pluralitat de perspectives -el món és massa complex per relatar-lo unívocament- que caracteritza la novel·lística de Grass, en què la història, la fantasia, les ideologies, la meravella i el ridícul conviuen gràcies a un barroquisme violent i fecund.
Home de lletres en el sentit més versàtil de la paraula -també va ser dramaturg, poeta, memorialista i assagista-, Grass era d’aquells escriptors que aspiren a competir amb Déu. Per anys que passin, el timbal de paraules de la seva obra seguirà formant part de la banda sonora de l’Alemanya i l’Europa del segle XX.
