ART

La innovació de l’escola Eina contra la rigidesa del pla Bolonya

Poldo Pomés retrata l’esperit rebel del centre, que celebra 50 anys

La història de l’escola d’art i disseny Eina està marcada per almenys dues pel·lícules: el centre va ser fundat després que una gran part dels professors de l’escola Elisava en marxessin perquè havien despatxat Romà Gubern després de projectar una pel·lícula prohibida per la censura, Suspens, de Jack Clayton i amb guió de Truman Capote. Mig segle després, un documental de Poldo Pomés titulat EINA. L’esperit contemporani, evoca amb una trentena de testimonis l’esperit revolucionari del mètode pedagògic de l’escola i destaca com l’aplicació del pla Bolonya l’ha posat en crisi.

“El canvi de legislació en va fer fora molts professors”, recorda el conserge de l’escola, Rafa Sánchez, al documental. “El pla Bolonya ha fet molt de mal”, subratllava l’artista Jordi Colomer, que en va ser alumne i professor i ara és membre del patronat, en l’acte commemoratiu del 50è aniversari de l’escola, durant el qual es va estrenar la pel·lícula de Pomés. “Ni em vaig plantejar estudiar belles arts -afegeix-. Eina era una alternativa, els professors no eren professors, sinó artistes a qui els agradava estar amb els estudiants, i el sistema universitari s’ha endut tot això. Hi estudiaves perquè era interessant, no perquè et donessin un títol”. El guió d’ EINA. L’esperit contemporani és del periodista Xavier Mas de Xaxàs i, com diu el dissenyador Enric Steegmann, fundador i professor de l’escola, és “una obra d’autor, no un film promocional”.

La primera seu de l’escola Eina va ser la Casa Dolcet. L’any 1994 es van traslladar a l’actual, el Palau de Sentmenat. L’aplicació del pla Bolonya i els seus graus va arribar arran de la vinculació del centre a la UAB i va provocar que els professors que no tenien les titulacions necessàries per impartir classes en quedessin fora. “¿Fins a quin punt el reglatge és necessari i fins a quin punt es pot anar més enllà?”, es pregunta l’artista Sergi Aguilar al documental.

Classes “d’acció i passió”

Per a Valentín Roma, el director de La Virreina, la situació actual d’Eina reflecteix “la tensió contra l’homogeneïtzació dels estudis universitaris” i creu que la clau de la qüestió passa per trobar quin ha de ser “l’esperit de l’Eina actual”. “Tenia l’energia d’una illa, era com un far on trobaves els millors arquitectes i dissenyadors de la ciutat, amb els quals podies debatre de tu a tu i trencar les normes”, explica l’arquitecte Juli Capella. “Les classes eren d’acció, de passió. No tinc cap metodologia, he après sempre al carrer”, diu Xavier Mariscal, que hi ha impartit classes de dibuix i va voler transmetre als estudiants aquesta energia carregada d’espontaneïtat. Precisament, Poldo Pomés ha volgut mantenir aquest caràcter natural filmant els testimonis en diferents ambients i incloent en algun moment el making off de les entrevistes. “En aquest documental he preferit que la imatge no fos tan perfecta”, explica Pomés.

Entre els grans noms de la cultura catalana que van marxar de l’escola Elisava amb Romà Gubern hi havia el crític Alexandre Cirici Pellicer, que n’havia sigut el fundador; els artistes Albert Ràfols-Casamada i la seva dona, Maria Girona; Josep Maria Subirachs i els dissenyadors Miguel Milà i América Sánchez, i l’arquitecte Federico Correa. Per a l’arquitecta Beth Galí, estudiar amb aquest arquitecte va ser un “xoc”. “T’ho feia qüestionar tot”, subratlla.

“Una escola que t’ensenya a identificar els problemes és perfecta. Cal posar l’accent a aprendre a fer les preguntes correctes”, diu Nikita Bashmakov, antic estudiant i professor de l’escola. Alguns dels altres professors de la primera etapa de l’escola van ser l’arquitecte Oriol Bohigas i el filòsof Xavier Rubert de Ventós. “Era com una escola de vida”, recorda el dissenyador Mario Eskenazi. Per tirar endavant el projecte cadascun dels fundadors hi va invertir 1.000 pessetes i, com recorda Dani Freixes, van posar l’escola a nom de l’arquitecte Josep Alemany perquè era l’únic que no estava fitxat. “A Eina vaig començar a entendre el món”, conclou l’artista Francesca Llopis, crítica amb les poques dones que apareixen al documental.

Més continguts de