Jean-Pierre Jeunet: “Odio els musicals: cal cantar per demanar que et passin la sal?”

BarcelonaUn geni infantil, fill d’un cowboy i una biòloga, protagonitza el nou treball -el primer en 3D- de Jean-Pierre Jeunet, una adaptació del bestseller de Reif Larsen Las obras escogidas de T.S. Spivet. En una Amèrica idealitzada, el director d’Amélie recupera el pols per a la faula cinematogràfica amb una road movie plena de màgia.

És la segona vegada que treballa als Estats Units. ¿Ha sigut una experiència similar a Alien: resurrecció?

No, gens. Alien: resurrecció era una pel·lícula totalment americana. Va ser un encàrrec, com fer un gran anunci. Tenia llibertat artística però obligacions financeres terribles. Sempre em deien “cal anar més ràpid”, “un pla de cada tres i prou”, etc. Després em van oferir un Harry Potter i vaig rebutjar perquè a mesura que et fas gran t’adones que el més important és la llibertat. El extraordinario viaje de T.S. Spivet sembla una pel·lícula americana, però en realitat és franco-canadenca.

El personatge de T.S. Spivet es pot llegir com una metàfora de l’artista que trenca les regles i troba el seu propi camí. S’hi identifica?

Esclar! El T.S. fa dibuixos a la seva granja i jo dibuixo els storyboards de les meves pel·lícules. En un moment donat guanya un premi, cosa que de vegades a mi també em passa, i, com ell, m’haig d’enfrontar als mitjans de comunicació. No sé com és aquí, però a França sempre persegueixen l’escàndol i la polèmica. Al final, com el T.S., m’acabo trobant incòmode i l’únic que vull és tornar al meu ranxo a dibuixar.

¿ El extraordinario viaje... és la seva pel·lícula més infantil?

Jo espero que sigui una pel·lícula per a tota la família. Però quan vaig llegir el guió no vaig pensar en això, sinó que a mi m’agradava la història. Quan estrenes una pel·lícula sempre estàs preocupat. Abans esperaves la nova Jean-Jacques Annaud, de Luc Besson... Ja no. Ara hi ha tanta informació, tantes sèries de televisió i informació, 20 pel·lícules que s’estrenen cada setmana... Tens la impressió que estàs en una loteria.

S’està preparant un musical d’ Amélie. Hi està involucrat?

No. Odio els musicals. ¿Cal cantar per demanar que et passin la sal? Ho trobo estúpid. M’he resistit durant 12 anys a la proposta, però al final vaig pensar que si havia de fer-me guanyar diners tenia l’obligació moral d’acceptar-los i ajudar la gent. Tot el que guanyi serà per a una associació per a nens desafavorits amb problemes cardíacs. Podria haver sigut pitjor, una versió d’Amélie en patinatge artístic.

Stephen Daldry deia que la clau per trobar el protagonista de Tan lluny, tan a prop va ser que l’actor fos tan especial com el personatge. ¿Passa el mateix amb el seu T.S. Spivet?

El protagonista és fantàstic, però és un nen que té el trastorn d’Asperger i l’actor de la meva pel·lícula, Kyle Catlett, no està malalt. És un nen que té una història increïble però no la puc explicar, malauradament. És lluminós, sempre positiu, no l’he vist ni un segon cansat... I això que estava rodant al mateix temps una sèrie de televisió, perquè el seu agent ens va mentir i ja l’havia firmat. Així que només estava lliure alguns dies i va ser un infern per a tots. Però mai el vaig veure desanimat.

És el seu film més melodramàtic.

És un gènere que no havia tocat mai. No m’agraden les pel·lícules amb melodrama i violins. Així que el meu repte era que fos emocionant sense caure en el páthos. És un problema, perquè algunes persones necessiten violins per emocionar-se. Però d’altres m’han agraït que no anés per aquest camí. Les emocions són estranyes, en el cinema. La primera vegada que vaig veure El pianista de Roman Polanski vaig avorrir-me. I la segona, quatre anys després, vaig plorar. La pel·lícula era la mateixa però jo havia canviat.

E ls últims anys, el 3D s’ha fet servir de forma irreflexiva.

És difícil trobar una excusa en el cinema perquè les coses s’acostin a l’espectador. Funciona en un anunci de carmels, però no en una pel·lícula. A mi m’encanta el 3D, totes les meves pel·lícules podrien haver-s’hi rodat. Però és cert que la majoria es fan en 3D per una qüestió econòmica. Aquesta estava pensada expressament amb amor per a les tres dimensions. N’hi ha poques així.