Joan Dausà: "Em ve molt de gust fer una segona part de 'Jo mai mai'

Barcelona'Jo mai mai' va ser el primer disc de Joan Dausà i els Tipus d'Interès. El va publicar al febrer del 2012, i poc després el va presentar en directe a la sala Heliogàbal de Barcelona. 80 concerts més tard, Dausà tanca la gira al Palau de la Música amb un repertori que també inclou cançons de la banda sonora de la pel·lícula 'Barcelona nit d'estiu'. El següent pas serà entrar a l'estudi per enregistrar un segon àlbum que vol publicar a la primavera.

El titular podria ser "De l'Heliogàbal al Palau de la Música". Com valores aquest trànsit?

Sorprès i content. No et diré que jo pensava que fos impossible, perquè vam crear una estructura que ho podia assumir. Vam anar a fer un disc a un dels millors estudis que hi ha i amb gent que porta molts anys de bagatge. Per tant, no és que sigui una casualitat que hagi passat el que ha passat. Una altra cosa és que sigui sorprenent la connexió de les cançons amb el públic. Ho valoro com si hagués viscut un conte de fades que sabíem que podia passar, però és allò que et tires a una piscina a veure què passa. I ha passat. S'ha creat una cosa molt màgica que sempre existirà: aquell primer contacte amb 'Jo mai mai' i tot el que ha tingut al voltant.

¿Havies pensat mai que tocaries al Palau de la Música?

No. Només ho vaig pensar fa tres mesos, quan vaig tenir la sensació que tot el que estava passant s'havia de capitalitzar d'alguna manera. Ja va passar quan vam tocar a l'Apolo el 18 de gener. Vam actuar al Cafè Teatre de Lleida davant de 300 persones i vaig pensar que era el moment d'omplir l'Apolo. En el cas del Palau, i després de la banda sonora de 'Barcelona nit d'estiu, vaig intuir que pot sortir bé perquè és una nova empenta al projecte de 'Jo mai mai', i això també s'ha de capitalitzar. No és que tinguem tant públic com altres grups que han omplert el Palau, però és un públic molt fidel.

¿Ja saps quin públic tens?

Ho he analitzant bastant. Hi tinc molta relació a través de xarxes socials, i al final de cada concert em quedo una hora xerrant amb la gent, signant discos i comentant la jugada. És un públic que connecta amb la teva il·lusió, que la fan seva, i es converteixen en amics. I si tu a un amic li dius que ha de venir al Palau, vindrà. És un públic que saps que no et fallarà.

Quin segment d'edat és el més nombrós?

Va començar més acotat, però s'ha anat obrint i la pel·lícula l'ha acabat d'obrir del tot. Hi ha adolescents, que no és el públic majoritari. Tenim un públic de 20-30-40 anys que és el majoritari, el més nostre, però després hi ha un altre públic. És molt divertit quan et vénen la mare i la filla i les dues són superfans. O quan ve només la mare i et diu: "Fem-nos una foto que li envio a la filla per fer-la rabiar". O sigui, és molt transgeneracional.

Quan vas publicar el disc 'Jo mai mai' explicaves que et comunicaves des de la nostàlgia. ¿Segueixes pensant el mateix?

Intento que no sigui així però sempre hi caic, en la nostàlgia. Per tant, començo a acceptar-me i a entendre que potser sóc això. El que passa és que en els concert es capgira totalment. En els concerts la gent sap que les cançons són nostàlgiques, però les cantem des de la simpatia i ens ho passem bé. Tenim un material nostàlgic i el toquem des de l'alegria i la simpatia. Ara juguem més als contrastos, com passa a la banda sonora i a les noves cançons, en què la lletra pot explicar una cosa molt nostàlgica o molt trista però la música et porta a un altre lloc. L'exemple més clar és 'Reis del món', una de les cançons de la banda sonora, que és una festa i en el concert del Palau encara ho serà més, tot i que al darrere hi ha una història de comiat molt trista. Em sembla molt més interessant contraposar això. No nego que faré lletres tristes, això ho comencem a acceptar, i està bé com a marca perquè ja s'hi ha instal·lat, però alhora donem-li èpica i alegria.

¿El format del concert del Palau serà molt diferent al de l'Apolo del gener?

Sí, però no només perquè sigui al Palau, que també. Després de l'Apolo vam fer un gir; va ser un concert de cantar cançons amb el públic. El més sorprenent va ser que el públic estava cantant totes les cançons, i per tant havíem quedat per cantar. I va ser màgic. Per mi va ser inoblidable. Ara és un pas més. Hi ha més banda i jo he passat a la guitarra, encara que al Palau tocaré algunes cançons amb el piano. El so té més força, hem treballat més les cançons, les hem fet evolucionar. A l'Apolo estàvem reproduint el disc i al Palau estarem donant valor al directe. A més, pujarà a l'escenari tothom que ha passat pel projecte. Serà una festa de tots. No vol dir que a cada cançó hi pugi gent, però sí que hi haurà dos o tres moments en què participaran tots els que han format part del 'Jo mai mai'.

¿El Joan Dausà músic s'ha menjat l'actor i el presentador?

Sí. L'actor existeix, el presentador existeix, però al final és com tirar-se al riu i deixar-se portar pel corrent. El meu objectiu principal seria seguir fent música i compaginar-ho amb el cinema. Són els dos mitjans més agraïts, que et donen més recursos i on pots treballar més amb l'emoció i amb la intensitat.

¿Més que el teatre?

Sí, m'agrada més el cinema que el teatre. M'agrada fer teatre de tant en tant, com fer animació infantil, què et posa a lloc perquè tornes a enfrontar-te al públic més exigent: la canalla Pel que fa al teatre, a l'Oriol Broggi sempre li dic: "Oriol, només faré teatre amb tu". Vull fer coses de teatre, molt triades, molt petites.

Quin serà el següent pas després del concert al Palau de la Música?

Al gener anirem a l'estudi, per treure disc a la primavera. Hi ha cançons que ja hem incorporar al repertori, però ens en falten set, així que se'ns gira feina. La idea és tenir repertori per fer concerts a l'estiu.

En els tres últims anys, ¿has descobert música que no haguessis conegut si no t'hi haguessin dedicat, a cantar?

Sí. Fa tres anys no sabia qui eren Antony & The Johnsons, Bon Iver, Sigur Rós, Vetusta Morla o Standstill. Gent de fora i gent d'aquí. Això t'enriqueix i et dóna una altra manera i unes altres ganes de comunicar les cançons. Jo venia de la cançó d'autor. Segueix Serrat en la composició, però he gaudit tant anant a concerts de gent que admiro que després dic: "Jo vull provar de fer això". La banda sonora apunta les maneres de les noves cançons, amb molta més presència de la banda i amb unes lletres més suggeridores, tot i que també n'hi ha d'explícites. Ara escolto el disc 'Jo mai mai' i el trobo tan verge, tan petitó... Després en el directe és una altra cosa, perquè les cançons creixen, però el disc a vegades em fa vergonya: "Ai, que delicat, que tovet...". Acabava de néixer.

¿La cançó 'Jo mai mai' tindrà segona part?

Sí, però no serà explícita. Això sí, tinc molt clar que em ve molt de gust fer-ne una segona part.

¿Recordes la gènesi de la cançó 'Jo mai mai'

Ho recordo perfectament. Fa dos anys tocàvem al festival BarnaSants. Teníem un concert un divendres. Era dilluns i ens faltava repertori. I vaig decidir fer una cançó per omplir el concert. Vaig començar a tocar el piano i al cap d'una estona em va sortir la frase "Jo mai he pesant que seria més feliç al teu costat, jo mai". Vaig estar una estona cantant aquesta frase. De sobte li vaig afegir el segon "mai": "Jo mai mai". I de cop es converteix en una escena, en un joc, en una confessió davant d'una gent. Va agafar una dimensió només afegint-hi aquell "mai" que ho transformava en el joc. Llavors vaig buscar a Google "jo mai mai" i vaig trobar anècdotes de gent que hi havia jugat. Però al final no ho vaig fer servir, i vaig tornar a l'essència, a descriure l'escena: què ha de passar, què ha de ser interessant abans perquè quan jo digui "jo mai he pesant que seria més feliç al teu costat" la gent estigui situada i entengui el valor d'aquella frase. I la vaig tocar sol amb el piano aquell divendres al BarnaSants. Després va evolucionar bastant, hi va haver modificacions. Per a la producció inicial em vaig inspirar molt en la cançó 'Tonight we fly' de The Divine Comedy, el grup del Neil Hannon. Començava amb el piano picat, com fa el Neil Hannon quan va sol. Excel·lents, The Divine Comedy. Després, a l'estudi, va costar molt trobar la producció correcta de la cançó. Estàvem bloquejats, com també ens va passar amb 'Reis del món', que és la sorpresa de la banda sonora. Són cançons que han entrat en crisi, però el temps les ha posat a lloc. Per mi 'Jo mai mai' no és la millor disc; és 'El senyor Sommer i l'ós polar', per la profunditat, per la imatge, per la suggerència cinematogràfica, per la referència a Patrick Süskind. Però 'Jo mai mai' ha sigut com la perleta que ens ha acompanyat. Cadascú se l'ha fet seva.

'Jo mai mai' ha tingut molt recorregut...

Fins i tot se n'ha fet una pel·lícula porno! Jo no en tenia ni idea. Increïble! Pensa que els Manel no tenen pel·lícula porno! Es titula 'Jo mai mai...', i comença amb un sopar d'amics. Els noms no són els mateixos i han canviat coses, com ara que l'amfitrió i la Judit consumen com no ho fan a la cançó. És molt divertit.

En les teves cançons no mires més enllà de les emocions. ¿Tens intenció de tractar temàtiques socials?

De moment no, perquè no ho podia fer tot de cop. Però sóc una persona amb una vocació social molt gran i tinc la sensació que la música serà una excusa per seguir treballant altres coses. No volia començar despistant. Primer volia introduir el Joan Dausà que fa cançons des d'una sensibilitat determinada. Però cada vegada tinc més la necessitat de la lluita. No faré una cançó protesta al 100%, però sí que tinc ganes d'opinar i d'intentar aportar alguna cosa més que l'anècdota de la cançó. També és cert que sé que cal fer-ho en un moment concret i que s'ha de triar molt bé. M'he emocionat amb la sensibilitat de Joan Manuel Serrat, però també amb la lluita i la revolta de Lluís Llach. Ara estic treballant amb la sensibilitat del Serrat, però tota la protesta i la revolució darrere les cançons del Llach la tinc amagada i haurà de sortir algun dia. Hi ha moltes lluites amb què em sento identificat i representat. A vegades m'ofereixen fer concerts per determinades causes, i la meva resposta és que ara no és el moment. No crec que ara hi pugui aportar res fent això. Prefereixo acabar de deixar clar qui sóc i què opino, i després començar a opinar més fort sobre coses que estan passant.