Joan Ollé dirigeix una oda teatral als barbarismes

BarcelonaL’espectacle que acaba d’estrenar Joan Ollé -que fins ara havia teatralitzat tòtems com Maragall, Espriu, Estellés, Pla o Rodoreda- es basa en un llibre que a ningú li sonarà de res, el Diccionari tontu (Elogi del barbarisme i d’altres barbaritats de la parla catalana). I no sonarà a ningú perquè en realitat encara no ha sigut publicat sinó que es tracta d’un recull de milers de barbarismes elaborats en quatre mil frases que Ollé s’ha aplicat a col·leccionar en els últims mesos. Ara el director hi ha donat un títol suggeridor, Paraules d’amor, i ha transformat l’estudi en un espectacle escènic, senzillament per poder dir amb ritme, gràcia i agrupats per temes tots els barbarismes que se li podrien arribar a acudir a un català. L’espectacle -“Jo en diria la tonteria, que és un barbarisme”, aclareix- estarà en cartell a La Seca fins al 6 de desembre.

“Amb uns quants amics sempre hem jugat a dir col·lègit, des de luego i puesto. Només per divertir-me, tot i que miro de parlar i escriure el català tan bé com puc, em vaig posar a detectar barbarismes -explica Ollé-. La broma va arribar a obsessionar-me fins a passar-me 12 hores pensant en això. Els que m’agraden més són els que parlen del poble, els que ens vénen dels avis”. Tres alumnes seves de l’Institut del Teatre (Laura Pujolràs, Cristina Arenas i Blanca Garcia Lladó) interpreten tots els personatges que declamen, amb aquest català no normatiu, sobre amor, mort, escola, vehicles, bricolatge, Catalunya, etc. El pressupost del muntatge són 16,50 euros.

“Catalunya, que reivindica la llengua com un dels seus pilars d’identitat, sense cap mena de dubte és la que pitjor la parla respecte a la normativa”, exposa el director. No vol entrar en la polèmica de si el problema és de la normativa, dels professors o dels parlants, però apunta que deu tenir-hi a veure “la convivència amb el castellà i una certa tradició literària, com Santiago Rusiñol o Emili Vilanova, que tracten el costumisme”. Si mai es publica el seu diccionari, seria una antiguia per als lingüistes. “Hi va haver un moment terrible però potser eficaç del primer pujolisme en què hi havia una noia estúpida que es deia Norma; després, algun lingüista curt de mires amb allò d’ àdhuc i nogensmenys, cosa que ningú diu al carrer i que és una llengua postissa. Però em sembla que actualment no hi ha censura, tots parlem un català més o menys estàndard. Per això faig l’homenatge al barbarisme, són Paraules d’amor al parlar del carrer, a unes musicalitats i expressions que es perdran”, defensa Ollé.