L’OBC captiva el públic neerlandès amb el talent de compositors catalans

AmsterdamHi havia somriures entre el públic neerlandès que divendres a la nit abandonava la centenària sala de concerts Concertgebouw. La sala, que mira imponent als grans museus d’Amsterdam, el Rijksmuseum i el Museu Van Gogh, va obrir les portes el 1888 i és considerada una de les millors del món, sobretot per l'acústica. Gustav Mahler, malgrat que no li agradava gens Amsterdam, la considerava la seva segona llar musical. Divendres s’hi va poder escoltar talent català tant del segle passat com de l'actual. Els 101 músics de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, dirigits per Ludovic Morlot, hi van interpretar Maurice Ravel (Ziburu, 1875 - París, 1937) i George Gershwin (Nova York, 1898 - Los Angeles, 1937), però també Eduard Tolrà (Vilanova i la Geltrú, 1895 - Barcelona,1962), Pau Casals (el Vendrell 1876 - Puerto Rico, 1973) i José Río-Pareja (Barcelona, 1973).

El públic neerlandès va poder escoltar la Simfonia efímera de Rio-Pareja. El compositor català estava expectant poc abans de començar el concert. La seva obra es va estrenar a L’Auditori al desembre i, per primera vegada, s'interpretava fora de Barcelona. És una peça força llarga, d'uns 25 minuts amb tres moviments inspirats en músiques vocals preexistents. De fet, es tracta d'un homenatge a músiques d'autoria desconeguda transmeses per tradició oral. "Crec que pot ser molt interessant per al públic, perquè enllaça el folklore i les tradicions amb el llenguatge musical contemporani", reflexionava el compositor català. "No té una història al darrere, però sí un estat d’ànim, un sentiment molt humà: volia posar-me a la pell d’un home o una dona que treballen i canten i sentir el soroll de les eines, de les veus animant les bèsties. No és una idealització del cant, però sí de l’esperit social del cant", afirmava el compositor, que reconeixia que mai s’hauria imaginat que la seva música sonaria al Concertgebouw. "La primera vegada que vaig anar a un concert tenia 5 anys i va ser de l’OBC. Hi vaig poder anar amb l’escola i em vaig quedar clavat a la cadira, sense moure’m. A casa meva no hi havia músics i la professora va dir que m’havien d’apuntar a música. Vaig tocar a la taula de casa fins als 9 anys: aleshores, per la comunió, em van regalar un piano", explicava.

"Només puc dir que us estimo"

L’obra del compositor català, que va sortir a saludar el públic, va ser l’inici i després van venir Sonata en sol (amb arranjaments de Y. Maresz) i Tzigane. Rapsòdia de concert de Ravel, amb Renaud Capuçon com a violinista solista, que van rebre una llarga ovació del públic, dret. Capuçon ho va donar tot amb aquestes peces i, en acabat, el públic neerlandès va poder escoltar com el violinista interpretava El cant dels ocells per a violí i orquestra amb arranjaments d’Antoni Ros-Marbà. Si l'orquestra és com una petita societat, amb Quadres d’una exposició de Mussorgski va demostrar que estava del tot unida i la música va circular pletòrica. L'OBC es va acomiadar amb el jazz de Walking the dog de Gershwin i la sardana Empúries d’Eduard Toldrà. "Només us puc dir que us estimo", va deixar anar un més que content Morlot.

"Espero que el públic descobreixi encara més connexions entre aquestes peces de les que jo mateix puc imaginar. Río-Pareja potser té influències més pròximes a Stravinsky i un llenguatge més rítmic, que també es troba clarament en la música francesa", deia Morlot després de l'últim assaig abans del concert. "Gershwin va anar a París per estudiar amb Ravel i Ravel el va rebutjar dient-li: «Per què vols ser un Ravel de segona categoria quan ja ets un Gershwin de primera?» M’encanta aquesta història perquè mostra l’admiració mútua que es tenien". Morlot havia escollit la sardana de Toldrà, que va ser fundador de l'OBC, i El cant dels ocells perquè "és una peça d’identitat per a la nostra orquestra i la nostra ciutat, i volíem portar una mica de Barcelona aquí".

Un violí amb història

"És una sala mítica, vaig venir-hi per primera vegada el 1992, quan tenia 16 anys, i hi vaig tocar amb l’Orquestra de Joves de la Comunitat Europea. Va ser aquí on vaig decidir que volia ser músic. Tocar-hi és un gran plaer i, a més, fer-ho amb el Ludovic, de qui soc amic des de fa vint-i-cinc anys", explica el solista i violinista Renaud Capuçon. "El cant dels ocells és una peça que em commou molt, l’escolto des que era jove. La toco amb un violí que va ser propietat d’Isaac Stern i ell solia tocar amb Pau Casals, eren grans amics. A través d’aquest instrument, Casals és present a la sala", assegurava Capuçon, que defensava que hi ha alquímia entre Morlot i l’OBC. "És com una parella, pots tenir un gran casament, però després pot no funcionar, en el cas de Morlot i l’OBC la música circula i això és clau perquè l’orquestra evoluciona".

Víctor Medem, que es va estrenar com a director de L’Auditori fa poques setmanes, explicava poc abans del concert que Concertgebouw no és una sala de concerts sinó "un temple de la música": "És una sala mítica, on s’han estrenat infinitat d’obres del segle XX, té una acústica molt especial, molt transparent, màgica", explicava Medem, que ha recollit el llegat de Robert Brufau. "Aquest 2025, l’OBC ha actuat a Lió, Ais de Provença, Madrid... i a la tardor anirem a fer una gira per Alemanya i Euskadi, i això no té precedents en la història", afirmava.