Lídia Pujol canta en el nom de Cecília
L'artista barcelonina presenta el disc 'Conversando con Cecilia' a la Sala Barts, dins del Festival Grec
BarcelonaVa ser una epifania dramàtica. “Estava escoltant el discurs del rei el 3 d’octubre del 2017. Em va sorprendre que em sorprengués tot el que deia, i en aquell moment em va venir al cap la cançó Mi querida España, de Cecilia”, recorda Lídia Pujol. Encara no ho sabia, però aquella tardor calenta d’urnes i cops de porra s’estava gestant Conversando con Cecilia (Satélite K, 2021), el disc que Lídia Pujol presenta aquest dimecres a la Sala Barts de Barcelona (20.30 h), dins del Festival Grec.
El disc és un homenatge a Evangelina Sobredo, la cantautora madrilenya més coneguda com a Cecilia, que va morir en un accident de trànsit el 1976, quan només tenia 27 anys. Autora de cançons arrelades en la música popular espanyola com Ramito de violetas, Dama, dama i Me quedaré soltera, va ser una veu singular en els últims anys del franquisme, de lírica subtil però amb càrregues de profunditat sobre la societat espanyola. Lídia Pujol recull aquell llegat, “tan vigent”, en fa una quinzena de versions i completa el disc fent dialogar el cançoner de Cecilia amb poemes de Maria-Mercè Marçal, Verdaguer i Teresa de Jesús. “És com si hagués caigut a la marmita de Cecília”, explica Pujol, que va descobrir amb sorpresa que Mi querida España havia sigut censurada: se n'havia eliminat el vers “esta España viva, esta España muerta”. “Totes les seves cançons estaven molt pentinades. Després vaig trobar altres cançons prohibides, com Soldadito de plomo i Cíclope, que parla de la mirada d’un sol ull que està al servei d’un sol amo”, diu, abans de portar l’analogia a un present dominat per les pantalles i on “no hi ha res més revolucionari que mirar la vida a través dels teus propis ulls”.
Pujol s’ha capbussat també en les contradiccions de Cecilia, filla del militar i diplomàtic franquista José Ramón Sobredo. “Aquell pare que li propicia una educació i una llibertat és també garant d’una dictadura. La gran contradicció és aquesta, que Cecilia, que es declara anarquista, admet que no pot ser lliure si els altres no són lliures”, diu Pujol, copsant la melancolia que recorre les cançons de Cecilia.
