La música d'Eduard Toldrà transmet felicitat. Potser són les arrels clàssiques, l'inspirat lirisme, l'honestedat a l'hora d'arribar al cor del públic sense fer trampes. Ho aconsegueix a El giravolt de maig , una òpera en un acte amb llibret de Josep Carner, culminació de l'estètica noucentista, que ha tornat a omplir amb el seu desbordant lirisme el Palau. Òpera vital, alegre i optimista, amb personatges tòpics que juguen amb l'objectiu de ser el contrari i que Toldrà, gran mestre de la cançó, recrea amb inspirades àries i duos: hauria de ser un clàssic, però no ho és i mai no ho serà si no hi ha voluntat política de normalitzar el teatre líric català. De fet, les retallades del Liceu van arruïnar el projecte inicial de representar l'obra amb direcció escènica d'Oriol Broggi, que podria fer meravelles amb els senzills vímets que demana la fusteria teatral d'aquesta obra. La coproducció entre el Liceu i el Palau s'ha quedat a mig camí, una versió de concert que es queda curta com a commemoració del 50è aniversari de la mort del gran violinista, compositor i director d'orquestra català.
Quan Antoni Ros Marbà dirigeix Toldrà no n'hi ha prou de parlar d'ofici, talent o inspiració: la connexió espiritual amb qui va ser el seu gran mestre se sent en cada compàs, en cada frase, en la forma tan especial de recrear el caràcter, la personalitat i la sincera teatralitat d'aquesta música. Deixant de banda certs desequilibris en l'Orquestra del Liceu, gaudim amb el lirisme somiador i la dolçor vocal de Núria Rial, la precisa expressivitat de Marisa Martins, el gust pels matisos de David Alegret, la rotunditat de Stefano Palatchi i la plena solvència de Joan Cabero i Joan Martín-Royo. L'equip vocal, el mateix que fa sis anys va gravar l'òpera amb Ros Marbà i l'OBC, va obrir la vetllada amb sis belles cançons, dues d'orquestrades pel mateix Toldrà (Maig i Cançó incerta ) i la resta per Joan Alfonso (Festeig i Cançó de grumet ), Ros Marbà (Divendres Sant ) i un autor anònim (Madre, unos ojuelos vi ). Com a contrapunt trist, veure un Palau amb centenars de butaques buides deixa al descobert una crua realitat: falta públic per a la música catalana... I els que haurien de fomentar-la no estan fent gaire bé la seva feina.
