António Lobo Antunes: "He de ser fidel a la gent que va morir a la guerra"

BarcelonaL'escriptor António Lobo Antunes, una de les veus més destacades de les lletres en llengua portuguesa, ha visitat Barcelona per presentar la novel·la De la naturaleza de los dioses (Random House) i participar en el cicle Converses a la Pedrera. "A Barcelona em sento com a casa i hi tinc molts amics", ha dit durant la roda de premsa prèvia a la xerrada. Amics com ara Juan Marsé, Anna Maria Moix o Carmen Balsells. "Hi ha dues coses que valen la pena en aquesta vida, l'amor i l'amistat, la resta és una merda", ha etzibat.

De la naturaleza de los dioses és una obra polifònica que planteja qüestions d'ordre moral al submergir-se en els laberints del poder i explorar la pèrdua de significat de grans paraules com ara amor i passió. La trama gira al voltant d'una llibretera de Cascais, Fàtima, que duu els llibres a la mansió d'una dama ja gran de la qual es converteix en confident. D'aquesta manera, la llibretera descobreix els clarobscurs d'aquesta família aristocràtica que ha caigut en la ruïna seguint el batec del conflicte bèl·lic.

L'obra s'alimenta de la mateixa infància i joventut d’António Lobo Antunes (Lisboa, 1942), que va néixer i créixer en el si d'una família aristocràtica que vivia als afores de Lisboa, en una casa rica situada en un barri pobre. "M’interessava el xoc de cultures perquè jo vivia a cavall entre dos mons totalment diferents. Els aristòcrates només parlaven entre ells i tenien uns codis propis, i quan el meu germà tenia una novieta, ma mare s'afanyava a preguntar-li: «És d’una família que conec?»"

L'escriptor insisteix que volia parlar d'aquest període que es remunta a mitjans del segle passat, quan Portugal es va veure immersa en la guerra colonial (1961-74), però no de manera "nítida", sinó "tangencial"."El treball del llibre ha sigut mostrar les relacions de manera subtil i hi ha una crítica implícita a aquesta situació, perquè jo em sentia molt revoltat, però aleshores no comprenia per què". Una anècdota: "De nen, quan entrava a l’església, el capellà es posava dret, i això jo no ho entenia".

El trauma de la guerra

És amb un to nostàlgic que Lobo Antunes, de 77 anys, evoca la seva participació a la guerra. Tenia 26 anys i havia acabat medicina. Aleshores el van cridar per anar a Angola i va passar -confessa- "molta por". "Era una guerra de nens, els soldats tenien entre 18 i 21 anys i els oficials fins a 25". L'escriptor assegura que va pensar en anar a París a fer "la revolució des dels cafès", però va témer que després no hauria pogut tornar al seu país. "La revolució es fa des de l’interior... No tinc dret a parlar del que passa a Catalunya i tot és molt confús, però no entenc com el president pot estar a Bèlgica", opina fent referència a Carles Puigdemont.

Amb aquesta novel·la l'escriptor portuguès vol retre un homenatge als seus companys de l'exèrcit i als mateixos portuguesos, un poble que descriu com "humil, generós i coratjós". I després d'una llarga meditació, fa un vot: "He de ser fidel fins a la mort a mi mateix i a la gent que va morir a la guerra i els que després va patir tants anys de violència".

Antunes té un altre llibre en cartera, Diccionario del lenguaje de las flores. "Escriure és difícil i problemàtic... Un llibre no és més que una bogeria estructurada". El novel·lista recorda la biblioteca familiar on, de petit, trobava llibres que dormien i d'altres que tenien "els ulls oberts", com Els germans Karamazov. "Ja aleshores vaig pensar: «Jo vull fer llibres d'insomni»".