Madness, la festa continua quaranta anys després

La història del pop, com gairebé totes les coses que ens emocionen, s'ha construït a base de narratives. Entre totes elles, en trobaríem poques de més excitants que la de la 2 Tone Army, el batalló de grups del segell fundat pel britànic Jerry Dammers, que a finals dels anys setanta va mesclar joves blancs de classe obrera amb immigrants jamaicans als barris industrials anglesos. D'aquell maridatge en van sortir grups imprescindibles de la New Wave com The Beat, Elvis Costello & The Attractions i The Selecter, però, per sobre de molts senzills d'èxit, va ser una de les millors respostes del proletariat britànic al racisme i feixisme que aquella època centralitzava el National Front.

Tot plegat no va durar gaire, i les bandes no van ser especialment prolífiques, però van deixar un llegat i una influència incalculables i el catàleg de dos noms majúsculs: The Specials, d'absoluta influència jamaicana, i Madness, el grup més pop d'aquella armada. Aquests segons van visitar dimecres el Festival Jardins Pedralbes després de més d'una dècada sense actuar a Barcelona (tot i que van capitanejar el Festival Vida just abans de la pandèmia).

Han passat quaranta anys des que van tenir la seva època gloriosa, quan van arribar a flirtejar amb els números 1 de les llistes. Això es tradueix en veterania i cabells blancs. A l'escenari i a sota, a la platea. Fins i tot Suggs, el seu carismàtic cantant, fa bromes tirant a rònegues –sobre les Spice Girls o Amber Heard– i la renovació de fans es veu que és pràcticament inexistent. Tampoc Pedralbes seria el lloc on esperaries, a priori, veure uns herois de classe obrera de Camden. Però hi ha una cosa que es mantindrà mentre aquesta gent estiguin en peu: l'essència. Som al 2022 i encara tenen totes les pocions per muntar una bona festa. Amb un públic nombrós i agraït en moviment, Madness van treure tota l'artilleria pesant sense contemplacions, cançons que fa anys i panys que funcionen i funcionaran mentre quedi algú a l'Univers amb ganes de ballar. Començant per One step beyond i seguint per himnes indiscutibles com Embarrassment, The Prince, NW5, My girl i The sun and the rain. Totes seguides i agrupades són una cosa seriosa.

Vestits com marquen els cànons, de rude boy amb ulleres de sol, Madness van sonar extraordinaris i van complir la feina que se'ls havia encomanat: remoure el passat dels congregats a base de ballaruga. També, com diu l'acadèmia, van deixar les últimes canonades pop per al final, les molt icòniques House of fun, Baggy trousers, Our house i It must be love, abans del bis i amb tot el públic cantant com hooligans. Era el que volíem i amb això ens van obsequiar. Gràcies i fins a la pròxima.