El malson de Des Grieux a l’illa d’Ellis
Liudmyla Monastyrska i Gregory Kunde protagonitzen ‘Manon Lescaut’ al Liceu
Barcelona‘Manon Lescaut’ GRAN TEATRE DEL LICEU 7 DE JUNY
La geografia mai és una ciència exacta en el món de l’òpera. El munt de llibretistes, inclòs el mateix compositor, que van potinejar el text de Manon Lescaut de Puccini no es van adonar que el desert de Louisiana on mor la protagonista és una fantasia. O, més aviat, no els va importar. La producció de Davide Livermore, estrenada l’any passat a Nàpols, es desplaça més al nord, a l’illa d’Ellis, el centre d’internament de milers d’emigrants previ a la seva entrada (o no) als Estats Units. Poc importa que l’heroïna creada per l’abbé Prévost no creués l’Atlàntic per buscar un futur millor, l’arquitectura de l’illa, recreada per Livermore i Giò Forma, amb efectives variacions en cada acte, emmarca una acció que esdevé el record traumàtic d’un Des Grieux envellit (l’actor Albert Muntanyola), presència constant durant l’obra. El brillant vestuari de Giusi Giustino, la il·luminació de Nicolas Bovey i els vídeos de D-WOK ens situen en l’època de la creació de l’òpera i són un bon suport per a una narració fluida que, malgrat tot, mai s’enlaira per sobre de l’anècdota benintencionada.
Més encara que el muntatge, l’escassa química de la parella protagonista va ser un dels principals factors que expliquen l’impacte mitigat de la representació. En la seva primera Manon Lescaut, Liudmyla Monastyrska va desplegar una veu opulenta, que va superar amb facilitat les envestides orquestrals, i una expressivitat monocroma. In quelle trine morbide va estar exempta de tot rastre de sensualitat, i si la implicació a Sola, perduta, abbandonata va ser apreciable, els sons somorts impedien una empatia més gran amb la seva agonia. Gregory Kunde va ser ben poc creïble com a jove enamorat, no només per la presència escènica, també per una veu més còmoda en l’expansió heroica que en la insinuació romàntica. Si el terç superior manté tota la insolència necessària (el tenor nord-americà no va patir amb la incòmoda tessitura de Des Grieux), el centre va trigar a escalfar-se. L’elegància en el fraseig mai està en discussió, però el transcendental duo amb Monastyrska al segon acte no va funcionar, ni escènicament ni musicalment.
Desacord entre orquestra i cor
La versió discontínua, que va tendir a seca, d’Emmanuel Villaume no va millorar les coses, sobretot en un primer acte amb nombrosos desacords entre orquestra i cor. Els elements més espurnejants de la instrumentació pucciniana i els ecos vuitcentistes van rebre l’atenció necessària, no tant les parts més fatalistes de la partitura com un intermedi a batzegades, mogut, abans del quart acte.
De la resta del repartiment va sobresortir l’impagable Geronte de Carlos Chausson, que robava totes les escenes en què apareixia. Daniel Bižić va ser un Lescaut que tendia a la grisor, Mikeldi Atxalandabaso un Edmondo sense la frescor vocal que se suposa a un jove estudiant i Carol García, un músic correcte, mentre que l’equip de comprimaris presentava massa irregularitats. De nou, els espais públics es van guarnir ad hoc per a l’obra representada: potser també hi ha confusió geogràfica entre un parc temàtic i un teatre d’òpera.
