Marià Fortuny, el gran orgull de Reus

De família menestral, Marià Fortuny (Reus, 1838 – Roma, 1874) és un dels pintors catalans de referència, que va assaborir l’èxit en vida i que va enriquir la seva trajectòria i la seva obra gràcies als viatges per diversos països com Itàlia, França i el Marroc, entre d’altres. Des de ben jove, animat pel seu avi –modelista i exhibidor de figures de cera–, va assistir a l’escola de dibuix de l’ajuntament i al taller de Domènec Soberano, on aviat va mostrar una gran facilitat pel dibuix. “Tots els biògrafs coincideixen encertadament a destacar la importància de l’avi patern en els primers anys de la vida de Fortuny i en la formació de la seva personalitat, creador d’un ambient familiar propici a les arts”, apunta Albert Arnavat, doctor en història per la Universitat de Barcelona i gran coneixedor de la vida del reusenc, que també es va formar en l’orfebreria i que va ser aprenent en un taller de rellotgeria i joieria, espais on va entrar en contacte amb la minuciositat que posteriorment caracteritzaria la seva pintura. “Les tres disciplines que va aprendre en la seva infantesa quan vivia a Reus –talla de fusta, dibuix i argenteria– són a la base de la prodigiosa habilitat tècnica de Fortuny”, diu Arnavat.

El també professor investigador a la Universitat Tècnica del Nord, a l’Equador, apunta: "L'obra i també la vida de Marià Fortuny van ser una llegenda en l’àmbit artístic des de mitjans del segle XIX fins ben entrat el XX. Va ser un artista polifacètic, com a excel·lent i magnífic dibuixant, aquarel·lista, pintor i gravador, a més de destacar com a expert i apassionat col·leccionista. El seu matrimoni, les seves innovacions artístiques i el seu èxit en el mercat internacional li van aportar una àmplia i important xarxa de contactes i amistats". L’immediat èxit internacional que va obtenir al mercat artístic el va fer molt famós, i això es va traduir en una altíssima cotització de les seves obres. El seu art representaria durant moltes dècades el distintiu d’una classe social que exhibia orgullosa el privilegi de la seva possessió.

Arnavat és autor del llibre Fortuny i Reus. La construcció d’un mite, publicat per Viena Edicions, centrat en l’etapa de formació i els primers èxits de Marià Fortuny, així com en la relació que va mantenir en aquest període amb la seva ciutat natal, aspectes poc tractats per la historiografia sobre l'artista. L’historiador reconeix que “al llarg d’aquests 175 anys d’història, el fenomen mitificador de Marià Fortuny és abassegador, d’una intensitat fora mida”. El fulgurant i contundent triomf internacional de la seva pintura, afegit a la mort prematura i inesperada en el millor moment de la seva carrera, va comportar una mitificació de la figura de l'artista sense gaires precedents. “En vida va ser la millor representació del triomf artístic internacional i el seu ascendent va ser determinant en tota una generació de pintors –diu Albert Arnavat–. Sense la seva aportació seria més difícil entendre una part de la pintura europea i nord-americana del darrer terç del segle XIX”. Arnavat lamenta, però, que tot i la importància d'aquesta aportació, bona part de la historiografia de l’art internacional encara no el valora com es mereix: fins fa pocs anys el biaix de modernitat que ha dominat la interpretació de la pintura vuitcentista europea ha perjudicat Fortuny, que no figura entre els representants de cap dels corrents moderns representatius del darrer terç del segle XIX.

Projecció internacional

Així doncs, Fortuny arribaria a ser el pintor amb més projecció internacional de l’art català vuitcentista. Després dels primers anys a Barcelona i Roma, el 1860, quan va esclatar la Guerra d'Àfrica, la Diputació de Barcelona li va encarregar pintar escenes de les batalles, època en què va fer obres costumistes i obres bèl·liques com l’espectacular La batalla de Tetuan. Es va enamorar de la llum del Marroc i de l'exotisme dels llocs i la gent, i va esdevenir un dels màxims representants de l'orientalisme a Catalunya. “Sens dubte, els tres viatges que va realitzar al Marroc són els que van canviar la seva manera de pintar. Tot un món nou s’obria davant els seus ulls, un món que canvià definitivament el seu estil”, reflexiona Arnavat.

El 1861, de tornada a Barcelona, té l'oportunitat de viatjar per Europa i visitar els museus més importants, però poc després sol·licita tornar al Marroc, on fa una sèrie de pintures costumistes. En tornar, continua viatjant i engrandint la seva llegenda, tot passant per Roma, París, Madrid –on suposadament s’inspira per a un dels quadres que el farà internacionalment conegut, La Vicaria–, Sevilla, Granada, Nàpols o Londres.