El paisatge d’infantesa que va marcar Josep Guinovart

El vincle de Josep Guinovart (Barcelona, 1927-2007) amb Agramunt té a veure amb la família, amb la natura i amb aquell sentiment intangible que ens fa fer arrels en un determinat indret. A Petita història de l’Espai Guinovart d’Agramunt, escrit pel mateix Josep Guinovart amb il·lustracions de Pilarin Bayés (Ed. Mediterrània), explicava que la seva estructura cultural procedia, precisament, "d’una menestralia amb dos components (el camp i la ciutat), i d’una cultura de transmissió oral". La seva família paterna era d'origen tarragoní i la materna agramuntina, una dualitat geogràfica que es reflecteix de forma constant en l'obra de l'artista: els blaus infinits de la Mediterrània (que va cultivar durant els molts anys que va viure a Castelldefels) i els ocres càlids de l'Urgell.

El primer i contundent contacte de Guinovart amb Agramunt arriba amb l’esclat de la Guerra Civil, quan la família es desplaça a aquesta localitat urgellenca, a casa de l’avi. Són uns mesos de relativa calma fins que el 5 d’abril de 1938 es produeix el primer bombardeig sobre la localitat. És el moment que deixen el poble i es traslladen a viure al bosc del Ciscar, en una cabana, en contacte directe amb la natura. Després d’uns mesos, decideixen retornar a Barcelona, un moment que ell viu així: "Com una gran frustració i també una contradicció: la pèrdua d’un món màgic. A partir d’aquell moment els secrets de la naturalesa entraven a la meva memòria". No és una anècdota menor, ja que les seves obres sempre van estar aferrades al camp i a la terra. 

Joan Jové i Sara Balasch, impulsors de La Vinya dels Artistes de la Pobla de Cérvoles, propietaris del Celler Mas Blanch i Jové i amics íntims de Guinovart, el recorden com "un home del segle XXI nascut a principis del XX". "Podies parlar amb ell de qualsevol tema –recorda Jové–. Era una persona molt elegant i generosa. Un home tímid, crític, rigorós, qualitats que solen tenir els grans artistes". "Una persona molt humil i molt amic dels seus amics", rebla Balasch. Es van conèixer als anys 90 i van travar una amistat ferma i molt productiva. L’experiència amb el ferro de Joan Jové va fascinar Guinovart, i van començar unes col·laboracions molt interessants, que anys després van desembocar en la creació de La Vinya dels Artistes, on es fusionen art i vi en un entorn d’exposicions a l’aire lliure i obert a tothom. Peces úniques conviuen en llibertat entre ceps i oliveres: "Es dona resposta a la voluntat de Guinovart –explica Jové–, que no li agradava pagar per veure l’art. Sempre em deia que l’espai del celler i les terres que l’envolten podia ser un indret ideal per fer que els artistes es poguessin manifestar sense que la gent hagués de pagar". I així és avui, un espai únic on passejar entre vinyes, ametllers i obres d’art.

L’evolució d’una obra molt personal

Com apunta Joan Jové, "la seva obra sempre estava molt lligada al moment, sabia copsar el sentit de la vida i el sentiment de la gent i l’expressava a la seva obra". En la seva etapa primerenca, pinta temes simples de caràcter popular, tractats amb una extraordinària qualitat de dibuix i un sentit sorprenent del color, que més tard adquireixen sovint intenció social. A poc a poc, però, va abandonant la representació i configura un nou univers on la matèria i els elements esdevenen el seu llenguatge. "Utilitzava els materials més humils de la natura i d’això en feia art", explica Jové. "El paisatge d’Agramunt va ser font d’inspiració per a ell: els ocres, els rostolls cremats, el fet de treballar la fusta. Sempre deia que tenia dos espais màgics a la seva vida, les terres de secà d’Agramunt i la seva gent i el mar blau de Castelldefels, on va viure molts anys i on tenia l’estudi. Tenia autèntica passió amb Castelldefels, era el seu santuari", apunta Joan Jové. 

L'any 1957, influït pel corrent abstracte i l'informalisme, sorgeix dins de la seva estètica creativa una nova perspectiva tridimensional, amb la integració d'objectes i un tractament de la matèria molt particular. Són obres pròximes a l’assemblatge, en les quals feia servir des de bidons i fustes cremades fins a caixes i material de rebuig. Al cap dels anys va reprendre el traç del dibuix que ja havia utilitzat inicialment delimitant zones de color a la tela o traçant-hi cal·ligrafies. 

Artista polifacètic, va deixar la seva empremta en molts camps més enllà del purament pictòric: en el món del teatre, l’arquitectura, el tapís, l’escultura i les il·lustracions, per exemple. Sensible a tots els estímuls visuals i vivencials, en la seva obra s’hi recullen les traces dels viatges i experiències que van suposar per a ell un abans i un després, com els seus viatges a París, Algèria, Mèxic i Nova York.