Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA HISTÒRICA

La massacre d’Atocha: els interrogants oberts

L’atemptat de la ultradreta contra advocats comunistes va facilitar l’entrada del PCE a la democràcia

La nit del 24 de gener del 1977 es va produir a Madrid la massacre dels advocats comunistes del gabinet laboralista del número 55 del carrer Atocha per un escamot ultradretà. La tragèdia es va emmarcar en una vaga de transport convocada el dia 17, liderada per Joaquín Navarro (de CCOO), assessorat pel bufet esmentat. El conflicte el va enfrontar al sindicat oficial franquista encara vigent, cosa que aparentment va desencadenar el crim. Però 40 anys després diversos aspectes de l’episodi romanen en la foscor.

Tot va començar a les 22.30 h del dia 24, quan va irrompre al bufet citat el tercet format per José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada. L’últim custodiava la porta i els seus companys van reunir els presents al saló. Allà els van encanonar i els van demanar sense èxit per Navarro (havia marxat poc abans). Aleshores els van disparar i van fugir deixant tres cadàvers (Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides i Ángel Rodríguez) i sis ferits: Alejandro Ruiz-Huerta, Miguel Sarabia, Dolores González, Luis Ramos, Francisco Javier Sauquillo i Serafín Holgado (els dos darrers van morir l’endemà). El seu enterrament va mobilitzar 200.000 persones en silenci als carrers de Madrid i, segons el ministre Rodolfo Martín Villa, la demostració de dolor va fer inclinar el govern a legalitzar el Partit Comunista (PCE) el 9 d’abril. Així, l’atemptat anticomunista paradoxalment va facilitar la inserció dels comunistes en la nova democràcia.

Culpables sense jutjar

Les investigacions del crim van acreditar vincles dels botxins amb el secretari del Sindicato Provincial de Transportes, Francisco Albadalejo, que va manifestar que només volia donar “una lliçó” a Navarro. Van ser considerats còmplices Gloria Herguedas (companya de Fernández) i l’exlegionari Leocadio Jiménez. El judici es va celebrar el febrer del 1980 i la sentència va concloure que els al·ludits formaven un grup autònom amb “ abundantes armas ”. Va condemnar Albadalejo a 73 anys com a inductor; Fernández i García a 193 anys pels assassinats; Jiménez a més de 4 per tinença d’armes; Herguedas va ser absolta, i Lerdo va fugir en un permís penitenciari. Tanmateix, l’Audiència Nacional va assenyalar que podia haver-hi culpables sense jutjar i que “ grupos y esferas de poder ” podien estar rere l’episodi. L’advocat de les víctimes José M. Mohedano va fer aquesta reflexió: “ Todavía no he podido responderme [...] a la pregunta de por qué les eligieron como víctimas. […] Pero sigo pensando que [...] estas cosas no sucedieron al azar ”, ateses les provocacions que aquella setmana es van succeir “ con una coincidencia tan concatenada ”. I és que Atocha va ser el clímax d’una espiral violenta iniciada al desembre amb epicentre a Madrid.

El dia 11 d’aquell mes un escamot del grup maoista Grapo va segrestar el president del Consell d’Estat, Antonio María de Oriol i a canvi de la seva vida va demanar alliberar diversos presos polítics. El govern no va cedir i el Grapo no va matar Oriol però el va retenir. La situació es va complicar la darrera setmana de gener: el dia 23 un ultradretà va matar d’un tret l’estudiant Arturo Ruiz en una manifestació per l’amnistia. L’endemà el Grapo va segrestar el tinent general Emilio Villaescusa, president del Consell de Justícia Militar, que va esdevenir el seu segon hostatge. La mateixa jornada va morir l’estudiant María Luz Nájera per l’impacte al cap d’un pot de fum en una manifestació per la mort de Ruiz i a la nit es va produir el crim d’Atocha. Aquesta tensió va acabar l’onze de febrer, en ser alliberats Oriol i Villaescusa. Tot i que només es poden fer conjectures, sembla plausible que existís algun lligam entre els esdeveniments descrits per diverses raons.

Si bé l’episodi va criminalitzar el conjunt de la ultradreta, des d’aquest espectre es va denunciar una manipulació. Per exemple, Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, va fer aquest apunt: “Si hay una cosa clara en la matanza de Atocha son las personas que actuaron y las armas empleadas. Lo oculto está en otro aspecto: en los inductores y en los verdaderos móviles ”. L’afirmació, tot i ser exculpatòria, no es pot descartar en haver-hi indicis que el crim podria no haver estat un acte aïllat i espontani com va semblar.

Els caps sense lligar

Perquè la nit de la matança el despatx d’Atocha no va ser l’únic assaltat. La UGT va afirmar que es va voler forçar un local seu a les 22 h i van circular altres informacions semblants en cercles feministes i laboralistes. També hi va haver altres incidents: va explotar un artefacte al carrer López de Hoyos i grups ultradretans que recorrien els carrers van obligar a cantar el Cara al sol a clients d’establiments. L’ambient, segons la periodista Victoria Prego, va ser “ de una violencia y de una excitación aterradoras ”. Igualment, segons el sumari, un dels assassins, Fernández, va trucar des d’Almeria poc abans de ser detingut a Muebles Laorga (o La Orga), un ens aparentment comercial ubicat en un immoble de Defensa que va desaparèixer els mesos posteriors al crim. A més, en el judici van aflorar passarel·les entre àmbits ultradretans i cossos de seguretat: alguns detinguts van manifestar tenir “estreta amistat” amb els inspectors Antonio González Gay i Antonio González Pacheco (Billy el Niño), encara que després se’n van desdir.

Arribats aquí, es pot plantejar que la matança tal vegada tenia fites ocultes desconegudes, que podrien anar des de crear un clima procliu a un cop d’estat fins a evitar-lo en contrarestar l’efecte dels segrestos del Grapo amb violència ultradretana. Si bé aquestes conjectures són indemostrables, José Miguel Ortí Bordás (aleshores subsecretari de Governació) ha fet aquesta valoració: “ El indudable y poderoso impacto político [d’Atocha] contrarrestó a efectos de la opinión pública […] los secuestros de Oriol y de Villaescusa […]. Tampoco parece descabellado poder afirmar que este fenómeno permitió una especie de neutralización entre ambas actuaciones delictivas”.

En tot cas, avui és difícil no coincidir amb aquesta valoració de Ruiz-Huerta, supervivent de la massacre: “ El caso Atocha se cerró. ¿Se cerró? No sé. Tantas cosas quedan que será muy difícil que podamos cerrarlo entre todos ”.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT