MEMÒRIA HISTÒRICA

80 anys de la matança d’Olesa: Veïns contra veïns a la Guerra Civil

El ‘judici de les viudes’ va enviar a la mort una vintena d’homes i dones
Fèlix Figueras davant la fossa a Abrera on hi ha enterrat el seu avi, afusellat el 19 de febrer del 1939. / PERE VIRGILI

Fa vuitanta anys, el 19 de febrer del 1939 a les cinc de la matinada, van sortir d’Olesa de Montserrat dos camions amb una vintena de presos, tots ells acusats i condemnats pels seus veïns. La població del Baix Llobregat havia sigut ocupada per les tropes franquistes el 25 de gener i pocs dies després hi va haver les detencions. El primer camió anava escortat per militars; l’altre per veïns del mateix poble. Era fosc i els presos creien que els traslladaven a Barcelona per ser jutjats, però quan el primer camió va arribar al riu els van fer baixar per passar la passarel·la a peu. Van continuar caminant un quilòmetre i mig fins a arribar al cementiri d’Abrera. Allà els militars els van arrenglerar davant el mur i els van afusellar. Entre les víctimes hi havia l’exalcalde d’ERC Fèlix Figueras i Aragay i altres càrrecs del consistori republicà, com Joan Jané i Casajoana.

També hi havia dues dones: una d’elles era Lluïsa Xifré i Morros. “Era llevadora i feminista, proclamava l’amor lliure i anava amb pantalons, mai va cometre cap delicte de sang”, diu Fèlix Figueras, net de l’exalcalde assassinat. Figueras encara conserva la beina d’una de les bales abandonades al cementiri. “Tampoc havia fet res el meu avi -explica Figueras-. El dia abans la meva mare li va portar menjar a la presó i li van dir que, si el volia veure, anés al cementiri d’Abrera; quan hi va arribar ja l’havien enterrat, hi havia dos túmuls”.

Quatre supervivents

El segon grup, d’unes set persones -les xifres no són clares-, va ser escortat per membres de la FET y de las JONS d’Olesa. També van haver de creuar el riu a peu i aleshores van sospitar que el seu destí final no seria Barcelona. Van intentar fugir i els mateixos veïns i veïnes que els escortaven els van començar a disparar. “Era difícil amagar-se perquè tot això abans eren camps de vinyes”, diu Figueras. Tan sols van sobreviure quatre detinguts. Juan Garrido va aconseguir arribar fins a una masia però un veí el va denunciar i el van acabar afusellant l’endemà (una segona vegada) juntament amb les dues persones que l’havien ajudat. Ginés González va morir a casa seva per culpa de les ferides i la família tenia tanta por que el van enterrar al mateix pati. Juan Pérez Garviche va aconseguir sobreviure i va ser mort a posteriori en circumstàncies desconegudes.

A Juan Antonio Martínez Moreno l’havien detingut amb el seu fill, José Martínez López. Es van refugiar en una barraca de vinya i el pare va anar a buscar ajuda perquè el fill estava molt malferit. Quan va tornar ja era massa tard: al fill l’havien rematat. Juan Antonio Martínez va aconseguir fugir a França i molts anys després es coneixeria el seu testimoni a través d’una carta: “La nit del 19 de febrer del 1939 ens van fer pujar en un camió lligats de dos en dos amb filferros als canells i ens van portar a un destí desconegut. Ens vigilaven uns quants franquistes, olesans armats amb fusells i pistoles”, va escriure. Explica que quan van arribar al riu es van adonar que els matarien: “Allà [al cementiri d’Abrera] hi havia més individus però amb la foscor no vaig poder reconeixe’ls: quan ens vam adonar del que ens esperava vam intentar escapar-nos en unes quantes direccions i ens van començar a disparar”.

Els noms d’algunes d’aquestes víctimes són visibles a la fossa on els van enterrar aquell 19 de febrer del 1939 al cementiri vell d’Abrera. En una de les línies de la làpida només hi ha punts suspensius: “És una dona, però la seva germana no va voler posar-hi el nom”, diu Figueras. La làpida es va renovar als anys 90 però els punts suspensius hi continuen.

Olesa, quan va esclatar la Guerra Civil, era una població amb molta activitat industrial i tenia uns 6.000 habitants. Figueras recorda que des d’aleshores van viure assenyalats, marginats socialment i econòmicament. “La meva mare mai em va voler dir qui hi havia estat involucrat, qui havia acusat l’avi, no volia alimentar l’odi -assegura-. Ho vaig saber quan vaig anar a la universitat, vaig estudiar història i vaig investigar els fets”. Figueras no va voler continuar els estudis a l’institut del seu poble: “M’assenyalaven. L’efecte més terrible és que pots arribar a pensar que havies fet alguna cosa dolenta i que havies de purgar un pecat; aquest és el drama, que t’acabes sentint culpable”.

Les cendres dels familiars

Al cementiri vell fa temps que no s’hi pot enterrar ningú, però alguns dels familiars hi han espargit les cendres de fills, viudes o germans que volien descansar prop dels assassinats. Figueras és un dels pocs descendents d’aquestes víctim es que continua vivint a Olesa. La majoria se’n van anar i no van voler tornar-hi mai més.

“El cas d’Olesa és únic i excepcional”, diu l’historiador Oriol Dueñas. “Les persones acusades van ser detingudes el diumenge 12 de febrer per escamots de soldats franquistes i voluntaris del poble”. A tots ells se’ls va traslladar al Círcol, l’antiga seu d’ERC. Els familiars els podien portar menjar però no els podien veure. “Pocs dies després els detinguts van ser jutjats en un simulacre de procés que es va conèixer com el judici de les viudes, que en cap cas va tenir garantia legal”, explica Dueñas. Els acusats anaven desfilant davant els militars i aquests els interrogaven. Després els familiars de les víctimes de la violència dels primers dies de la Guerra Civil s’encarregaven d’acusar o no el detingut. “Per tant, van ser els veïns els responsables de condemnar o no les persones jutjades”, diu Dueñas.

El càstig de Franco: 78.331 processats i 3.358 executats a Catalunya

Les víctimes per a les quals els familiars van reclamar justícia en el judici de les viudes havien sigut assassinades entre el juliol i el desembre del 1936. “Els responsables de les trenta morts del 1936 van ser els membres del comitè revolucionari d’Olesa, en mans de la CNT-FAI, en col·laboració amb altres comitès de municipis veïns”, diu Dueñas. Reconstruir tot el que va passar no és fàcil. Dueñas ha anat recopilant la documentació, petites peces que han anat configurant un trencaclosques. “Segur que un escrivent va transcriure els interrogatoris a màquina, fent-ne almenys dues còpies. Probablement una còpia va quedar a l’arxiu de la FET y de las JONS d’Olesa, però l’arxiu va ser destruït durant els primers anys de la Transició”, diu l’historiador. No es van fer actes del judici. “Per tant, podem dir que mai es va fer un judici, sinó un acte de venjança de les tropes d’ocupació i d’alguns veïns d’Olesa que es van dedicar a realitzar acusacions contra els qui consideraven responsables dels crims de l’estiu del 1936”, assegura Dueñas.

Un dels supervivents del procés va ser jutjat temps després en un sumaríssim i va explicar la seva versió del judici de les viudes : “Vaig ser detingut per les forces d’ocupació i vaig patir el mateix dia un sumaríssim d’urgència presidit pel senyor comandant, en què hi havia presents les viudes i els familiars de les víctimes durant la dominació roja”. L’acusat explica que durant el judici van preguntar a les viudes i els familiars de les víctimes si tenien alguna cosa a dir en contra seva: “Havent respost els allà reunits que no tenien res a dir, em van dir que podia marxar”.

El testimoni d’un soldat

El judici va durar tres dies: del 14 al 17 de febrer. Les viudes anaven de dol i amb una mantellina que els cobria la cara per no ser identificades. Un dels soldats que van participar en la matança, Manuel Prado Chao, explicava el 1979 el seu testimoni al diari La Humanitat : “Ens van dir que havíem de conduir dotze presos a la presó Model de Barcelona. Vam arribar a la carretera d’Esparreguera. Però tampoc en aquell lloc ens esperava cap campió ni cap altre mitjà de transport”. El soldat diu que van començar a ensumar-se el pitjor desenllaç: “Vam començar a sentir protestes i soroll de les seves tripes [es refereix als presoners]. Va costar molt conduir-los a la paret del cementiri”.

L'Arxiu Nacional de Catalunya publica la llista amb els 65.590 condemnats injustament pel règim franquista

Mai s’ha trobat res que impliqués els que van morir assassinats el 19 de febrer del 1939 en els crims comesos durant els primers dies de la Guerra Civil. “Cap dels detinguts va aparèixer després com a líder del comitè revolucionari o de les patrulles de control, perquè aquests últims van ser detinguts a posteriori o van fugir a l’exili -explica Dueñas-. Volien assegurar-se que algú pagués pels crims dels incontrolats, i la millor opció per calmar el seu odi va ser matar un exalcalde, un extinent d’alcalde i regidors. La fossa continua allà, però 80 anys després tampoc se sap exactament qui hi ha enterrat sota la placa, inaugurada el 1994 -55 anys després del crim-. A l’abril s’inaugurarà una placa al lloc on es va fer el judici. Aquesta vegada recordar els fets ha costat 80 anys.

Més continguts de